Roqueret, symphodus ocellatus

Altres noms: Enrocador d’ulls, saig, tord de roca

Un altre symphodus, o tord o roquer. Per tant un peix de roca, de cos allargat, cap petit, boca petita, una sola dorsal llarga, una anal també única i llarga, la caudal curta i rodona. Color verdós, de camuflatge. Dels que s’amaguen en coves, escletxes o forats enlloc de fugir. És un peix petit, de 12 cm com a molt llarg.

Té molt bonic el cap, amb filigranes de color blau clar dibuixant-li cal·ligrafies àrabs. Però el seu tret distintiu, característic, és l’ocel, el cercle fosc, rematat en vermell i subratllat en blau que es troba a la base de les aletes pectorals. És el que li aporta el nom científic d'ocellatus. Sota l'aigua crida l'atenció ja que és molt visible.

Gaudiu-lo perquè és endèmic del Mediterrani. No el veureu enlloc més (de moment).

El que veieu a la foto el vaig trobar al nord del cap de Creus. Nedava tranquil, tot menjant, en roques recobertes d’algues, barrejat amb altres symphodus –tamborers, petits llavions, alguna trugeta-  i amb un comportament similar: s’amaga en petites coves o forats quan t’hi apropes massa, si bé aquest de seguida sortia de l’amagatall, potser perquè al ser petit no és massa perseguit. 

Canari, symphodus mediterraneus

Altres noms: Tord, tord roquer, tord de taca groga, tord rogenc, porcellana, saig

Un altre peix de la família dels symphodus, dels roquers o dels tords, com preferiu. A mi m’agrada el nom de canari, tot i que no és el més freqüent. M’agrada perquè un dels trets distintius d’aquesta espècie és el color groc dels ulls i del front, que sota l’aigua es veu molt bé i relluent. Però no és aquesta la seva principal característica ja que, segons ens expliquen les guies, no en tots els exemplars de tord roquer apareix aquesta taca.

El symphodus mediterraneus és un peix relativament petit, de 18 cm de talla màxima.  Es mou en entorns rocosos amb algues. Com a bon symphodus és un peix allargat, amb el cap petit, aleta caudal arrodonida, ulls petits i una mica saltons, boca petita però extensible (pot fer morros, encara que menys que el llavió).

A més del color groc sobre els ulls – que no sempre tenen -, el tret més distintiu és la taca fosca al final del cos, just abans d’on arrenca la cua, i la taca fosca envoltada d’un cercle groc, en la base de l’aleta pectoral.

Els mascles adults tenen un to vermellós que s’accentua en època de zel: Si van calents es posen com un pebrot.

És un peix solitari, si bé se’l veu sovint envoltat per altres symphodus que no són de la seva espècie.

Actua com els altres peixos de la seva família: fuig i busca un amagatall, sense ser molt ràpid. Dóna per bons, a vegades, amagatalls molt precaris on els pots retrobar fàcilment. En aquest cas torna a fugir i a canviar d’amagatall, sense fiar-ho tot al mimetisme de colors. Clar que amb aquests grocs faria mal fet si es refiés en passar desapercebut.

Llavió, symphodus tinca

Altres noms: Roquer, tord, saig, blaua, rossinyol, tord lloro, tord gros, petart, tabans, griva

Els symphodus, són una família de peixos ben representada en les roques del nostre litoral. A poc que siguem aficionats a les capbussades segur que n’hem vist algun, sigui d‘una o altre espècie. Sovint se’ls coneix com a roquers o tords, sense acabar de fer cap distinció entre ells. Jo durant anys els he anomenat roquers a tots, i m’he quedat tant ample. Fins i tot els deia roquers als tords o grívies de la família labrus. No obstant, era prou conscient de la seva varietat i que atorgava un mateix nom a peixos que jo sabia que eren diferents. Així que un bon dia vaig decidir afinar més. I vaig arribar a noms com llavió, trujeta, tamborer, canari, grívia, tord o saig. Són prou diferents i prou distingibles dins de l’aigua, com per enriquir el nostre llenguatge i anomenar-los  a cada un pel seu nom.

El que més comunament es coneix com a roquer és aquest peix, també anomenat llavió, per la seva boca tan peculiar i característica. Una boca de color clar, relativament petita però de llavis gruixuts i extensible: un peix que fa morros. I com més gran –més adult- més morros fa.

 Es mou en fons de roca, solitari, sobretot els mascles que, a més, són territorials.

Mascles i femelles són força diferents. El mascle, sobretot el mascle adult, és inconfusible: Pot fer-se bastant gran, fins els 40 i pocs centímetres, morro blanc, color verdós amb línies horitzontals marrons i vermelles, una taca negra entre l’ull i el morro i una taca negra on arrenca la cua, les aletes pèlvica, anal i l’extrem de la caudal tenen tons grocs i blaus, sobretot en els adults aquest blau, molt bonic, és fa molt vistós. La femella, en canvi, és més petita, màxim uns 25 cm., els morros menys exagerats, color verdós amb dues grans línies marrons horitzontals, comparteix amb el mascle la taca negra als ulls i al principi de l’aleta caudal i l’ull fosc i petit.

A vegades adopta una curiosa posició vertical: S’ofereix a d’altres peixos per a ser desparasitat.

Si t’hi apropes més que fugir busca un amagatall, en una cova, en una escletxa  o enmig d’un bosc de posidònia. Una vegada considera que està prou amagat es queda ben quiet, confiant que la quietud i el mimetisme dels seus colors el faran passar desapercebut. Era el moment per pescar-lo en pesca submarina o per fer la fotografia. Un moment però bastant curt. De seguida es dona per descobert i canvia d’amagatall. Fa bé: Per més mimètic que sigui, el ball de la cua i les aletes blaves o grogues el delata amb certa facilitat.

Els mascles més grans sempre m’han agradat. La gran aleta anal blava que es mou com si fos un vel trobo que fa bonic dins l’aigua. A més, de nen, era un peix de bon pescar amb pistola submarina i tornaves triomfador amb un peix de bona mida, encara que després les moltes espines i escates en feien un peix apte bàsicament per fer sopa i poc més.

Esparrall, diplodus annularis

Altres noms: Pinta

L’esparrall és un diplodus. Per tant té el cos ovalat, bastant alt, estret. El cap petit (un 20-25% del cos, més o menys) . Una sola aleta dorsal que arrenca a l’alçada de la pectoral. L’aleta caudal –la cua- és escotada. Les aletes ventral i anal són curtes. Les pectorals són una mica més llargues.

Com el sard presenta una línia fosca abans de l’aleta caudal (la cua).  És amb el sard amb qui més es pot confondre l’esparrall, de manera que en farem les diferències més clares i més fàcils de percebre dins de l’aigua.  Una és que aquesta taca a la cua abraça tot el cos (com un anell, en el sarg no es completa l’anell); una altra és que les aletes pèlviques (la ventral i l’anal, les de la part de baix del peix) són grogues; també l’aleta caudal (la cua) és groga o clara, no fosca; el peix és platejat, com els diferents diplodus, però l’esparrall té un to verdós o groguenc.

És el més petit del diplodus mediterranis, rarament supera els 20 cm.

Li agraden els fons de posidònia, però també les zones rocoses. Els més joves són força gregaris i es mouen en grups, els adults són més solitaris o van en parella. Si es veu amenaçat (per nosaltres, per exemple) s’amaga en el bosc d’algues. És molt comú i bastant sofert, fins el punt que aguanta la contaminació dels ports i hi entra.

N’hi ha forces i, al ser petitot, no és gaire apreciat ni pels bussejadors ni pels pescadors, que prefereixen mil vegades el sarg. A mi m’ha costat poder fer-li una foto acceptable, de manera que em va fer il·lusió “caçar-lo”. Encara confio repetir i millorar-ho.

Morruda, diplodus puntazzo

Altres noms: Afuat, aurada platejada, sarg morrut, auradeta, oradeta

Comparteix amb els diplodus (sarg, variada, esparrall) la forma ovalada, força alta, cos estret, el color gris platejat clar, l’aleta caudal escotada, el cap i la boca petita.

Les característiques pròpies de la variada, que la distingeix de la resta d’espècies diplodus són les línies negres verticals, que acaba amb una línia més gruixuda i més fosca al final del cos, on arrenca la cua, les vores de les aletes són negres tant per l’aleta caudal com per les anal i dorsal.

Però el que la distingeix més és el cap i la seva forma que li dona el nom de morruda. La seva cara és de tons morats i sobretot té el musell allargat, amb boca petitona, fent una forma molt característica: fa morro. Això la fa més diferent que la varietat de línies verticals, ja que alguns sargs joves també presenten aquesta característica samarreta de la Juventus.

És un peix apreciat gastronòmicament. Al punt que comença a ser criat en piscifactories.

Pot fer-se força gros: Fins als 60 cm.

Com la resta de diplodus, el joves són més gregaris i els adults més solitaris. Són peixos que fugen. Un cop de cua i es posen fora del nostre abast.

No és estrany veure’ls barrejats amb d’altres diplodus. Això ofereix alguna bona ocasió per fotografiar-los junts i així facilitar la comparació i la diferenciació: En la foto hi ha una morruda seguida per un sarg, si us fixeu en el morro de seguida sabreu quin és quin. Tot un puntazzo!

Sarg, diplodus sargus sargus

Altres noms:  Sard, patena, vidriada

 Els diplodus són un gènere de peixos molt freqüents a les nostres costes. No és tant que hi hagi moltes espècies diferents -fins a 6 se’n poden trobar al Mediterrani- com que són unes espècies molt i molt abundants on ens banyem.  Al ser peixos que s’apropen molt al litoral quasi tothom que s’ha ficat al mar amb unes ulleres n’ha vist algun.

Són de color platejat clar, forma ovalada, cos alt i compacte. Cap petit, boca petita, llavis gruixuts, ull fosc. Una sola dorsal, aleta caudal escotada.

Quan érem nens distingíem sargs, variades i esparralls en funció del número de ratlles verticals que presentaven. Ja enteníem que eren peixos molt semblants (ara sabem que són de la mateixa família) i aquesta diferència –tan evident- resultava molt còmoda per diferenciar-los. Només encertàvem en part. En la variada aquesta caracterització funciona; en sargs, morrudes i esparralls, no.

El sarg està en el centre de totes les confusions. Com l’esparrall té una taca negra vertical fosca i gruixuda en el peduncle de la cua, però en el sarg aquesta franja no embolica al peix, en el sarg la part ventral (el sota) és blanca, és el que les guies anomenen una taca amb forma de sella de muntar. L’altra gran diferència (i més evident) respecte l’esparrall és que en el sarg la cua i les aletes tenen el marge fosc. I encara, en els sargs adults la cara s’enfosqueix, el que no passa amb els esparralls.

Respecte a la morruda la diferència, en principi, és que la morruda presenta diverses ratlles fosques verticals a tot el cos abans de la gran taca negra de la cua, mentre el sarg només tindria la gran franja de la cua. Però no és ben bé així. De fet els sargs també poden tenir aquestes franges verticals: és menys freqüent i a mida que es fan grans les van perdent, però poden tenir-les. De manera que la diferència principal la trobarem en la forma del cap, xato en el sarg, amb morro en la morruda.

Pot arribar als 45 cm de llarg.

Els joves són gregaris, els adults més solitaris. Com a política defensiva opten per la fugida. En relació a nosaltres, corren que se les pelen. Cert que allí on no es pesquen ni es persegueixen permeten que ens hi apropem força.

Rabosa, blènnids

Rabosa és el nom que vaig aprendre de nen per anomenar les diferents espècies que conformen l’àmplia família del blènnids. És com els anomenaven a Menorca. A Catalunya, en canvi,  és més freqüent el nom de bavosa.

N’hi ha una pila, amb diferències més o menys ostensibles entre les diferents espècies. Quasi tothom que s’hagi posat ulleres de busseig i hagi entrat al mar n’haurà vist algun. Són peixos (o peixets) molt costaners, sovint arran de la riba. Potser fins i tot a punt de sortir de l’aigua.

De blènnids hi ha una seixantena de gèneres i alguns centenars d’espècies. Al Mediterrani n’hi podem trobar una vintena. Entre elles el blennius ocellaris (ase mossegaire, bavosa ocel·lada, dormilega, papagai, burret, futarra, rabosa, rabosa d’ullot negre, toret);  el lipophrys canevae (rabosa, bavosa de mar);  el lipophrys nigriceps (rabosa negra, dormilega negra);  el lipophrys pholis (bavosa de cinc); el parablennius gattorugine (gall faver, cabut, capsigrany, bavosa grisa, rabosa, dormilega, bavosa de mar); el parablennius pilicornis (bavosa de plomall); el parablennius rouxi (bavosa de banda negra, bavosa blanca, bavosa de mar); el parablennius sanguinolentus (llepissós, capsigrany, futarra, rabosa, rabosa fea, bavosa llangardaix); el parablennius tentacularis (banyut, bavosa banyuda, bavosa de mar, rabosa banyuda); el parablennius zvonimiri (rabosa petita, rabosa menuda, bavosa de llum, bavosa menuda)


A totes se les anomena bavosa o rabosa amb algun adjectiu o descripció afegit.

Les raboses, bavoses o blènnids són peixos relativament petits. Al Mediterrani algun exemplar de rabosa grisa pot arribar als 30 cm, però generalment la majoria d’espècies no arriben als 15 cm, sovint ni als 10.

És característica d’aquests peixos la posició dreta en que s’estan, una posició que és possible per les aletes ventrals tan úniques que tenen, adaptades per fer aquesta funció. A més, la part anterior del cos és més alta que la part posterior, el que reforça la sensació d’un atleta a punt d’arrencar a córrer una carrera de 100 m. 

Poden tenir tentacles supraorbitals o nasals.

No tenen escames i la pell és mucosa. D’aquí li ve el nom de bavosa.

El color pot variar en funció del sexe, l’entorn, l’estat de zel, l’estrès, etc.  No és per tant una característica de la que ens puguem refiar per distingir les diferents espècies.

Els ulls són grossos i presenten una gran mobilitat. Podríem dir –potser exagerant- que es tracta d’uns peixos expressius. A més, de caràcter solen ser curiosos, tafaners, de manera que venen a veure que fem. I si s’amaguen ho fan poca estona doncs la xafarderia els pot i de seguida tornen a sortir a espiar-nos.

Té un nedar serpentejant, avança per l’embranzida que es dona arquejant el cos i no per la batuda de les aletes com fan els altres peixos -anguil·liformes al marge-.

Per tot plegat tens la sensació de que es tracta de peixos evolucionats, a punt a punt per fer el salt a amfibi i després a rèptil. Que són tant a prop del litoral perquè s’estan pensant seriosament si surten definitivament del mar per instal·lar-se en terra ferma o si encara esperen una mica. Que són com uns tritons que encara no han acabat de sortir de l’aigua. No deu ser una impressió massa errada: Algunes espècies de rabosa són capaces d’aguantar alguna estona fora de l’aigua, per exemple en marees baixes.

Un peix molt més interessant del que sembla i al que sovint no parem l’atenció que es mereix. Serà perquè és fàcil de veure. Serà pel seu nul valor culinari. Serà pel refús instintiu al tacte mucós. 

Mabre, lithognathus mormyrus

Altres noms:  Mabret, mabritjol

Per si l’homofonia del nom en català no fos suficient, el nom llatí –el científic- insisteix en donar-li un aire mineral a aquest peix, amb aquest litho d’entrada. En desconec les raons i no hi veig justificació. Hi ha bestioles que simulen ser pedres i confondre’s amb l’entorn, però aquest no és per res el cas del mabre.

El mabre és un peix costaner, que es mou sobre fons sorrencs o llimosos en els que va picotejant per trobar-hi petits crustacis, cucs o mol·luscs. Pot arribar a una mida considerable, fins a uns 55 cm.

És un típic espàrid: cos llarg, ovalat, comprimit, perfil convex, boca petita, una sola aleta dorsal. Potser com que són dels més habituals als nostres mars, té la forma dels peixos que dibuixem els qui no som dibuixants. També l’ull fosc i rodó està situat exactament on el col·locaríem en el nostre dibuix.

Com a característiques més pròpies és una mica flac, té el cap gran i l’aleta de la cua escotada. El color és platejat, dins de l’aigua és un blanc trencat, amb unes ratlles verticals molt característiques que comencen on acaba el cap. Són fosques i alternes: una ratlla més fosca, més gruixuda i més llarga seguida d’ una ratlla més clara, més curta i més prima, sempre sobre el fons clar uniforme.

Està molt estès per molts mars del món, hi és a tot el Mediterrani i a tot l’Atlàntic oriental, a Sud-àfrica i a l’Índic. Quan és jove forma grups, però a mesura que es va fent gran es torna més solitari.

A vegades, per la manera que té d’anar escarbotant el fons sorrenc  dona la impressió que el seu cap gran li pesa. És tranquil i no massa ràpid, però prou desconfiat. No deixa que t’apropis gaire. No és el primer en fugir, però ben cert que tampoc és l’últim. Cal entendre-ho: és un peix apreciat i per tant objecte de pesca. Quan de jove caçava peixos amb arpó, un mabre de bona mida era sempre un bon trofeu, dels que la mare –farta de pops- deia: “Aquest sí que val la pena!”

Xoric, dactylopterus volitans

Altres noms: Ase, marmota, juliola voladora, oreneta, soliguer, verat volador, xoriguer

El xoric és una bestiola de disseny molt peculiar. Si existeix un creador de les bèsties de la natura, el dia que va crear el xoric li va donar per ser original. Devia coincidir amb els dies en que va crear l’ornitorinc. El mínim que podem dir-ne és que és diferent. Molt diferent.

L’estiu de 2012 a Menorca se’n veien molts. Jo no l’havia vist mai abans, ni tant sols en sabia l’existència, de manera que  quan, tot sopant, l’Estela i el Lluis ens en van parlar i el van descriure  me’ls mirava fascinat però pensant que exageraven. Massa extravagant!

Els atzars del mar –o l’abundància- va fer que, just l’endemà, mentre buscava escurçanes a Cala Pilar, me’n trobés un parell. I un parell més. En dies successius i en diferents cales en vaig anar veient diversos exemplars, quasi sempre en parelles. Un més gran de colors una mica més vius i un més petit, de tons més marronosos . Mascle i femella? Femella i mascle? Mare i fill? 

El xoric neda -o es passeja- calmosament sobre fons sorrencs. El seu aspecte és certament peculiar. El cos i sobretot el cap és molt quadrat, com cuirassat, lluny dels dissenys més aerodinàmics  dels peixos més nedadors. A aquest cos quadrat, com una caixa, se li adossen diversos adminicles com si fos una navalla suïssa o un cotxe de James Bond. La llista que en fa la wikipedia inclou: dues llargues espines a cada costat, una sobre el dors i l’altra sobre el preopercle; dues carenes sobre  l’extrem distal del peduncle caudal; dues aletes dorsals la primera amb dues espines lliures i les restants unides per una membrana i la segona amb una espina i la resta formada per radis tous; les pectorals queden dividides en dues parts l’anterior amb radis curts i la posterior llarga i ampla; aleta anal curta; ventrals en posició toràcica; caudal arrodonida en els joves i escotada en els adults.

De tot plegat el més espectacular són les pectorals. La del davant sembla una pota petita de drac i la del darrera és molt gran, com una ala de rat penat. Aquesta segona aleta pot anar plegada o obrir-se, talment un ventall. És com si un ocell hagués caigut al mar i s’hagués hagut d’espavilar per sobreviure-hi.

La coloració també és singular. Sobretot pels ocels que, com un vestit de faralaes , li recobreixen tot el cos. I encara un voraviu d’un blau intens remata la gran ala.

Als dos costats del cap, en una ubicació força lateral, uns ulls grans, negres i ben rodons li donen una expressió de bon jan. O això em sembla.

Expliquen que el nom de xoric li ve del soroll que fa quan el pesquen i el treuen de l’aigua. 

Si el veus, el pots acompanyar tanta estona com vulguis. No es espantadís ni ràpid. Amb gansoneria es va desplaçant prop del fons, a 8 o 10 metres de fondària. Menja crancs, petxines o petits peixos. Fa una bona mida, un parell de pams. Una bestiola ben diferent!

Vaca, serranus scriba

Altres noms:  Vaca serrana, serrà, serrana

La vaca és un peix molt comú en el Mediterrani meridional, on l’aigua és una mica més calenta. No és tant freqüent, encara que també se la pot trobar, en la costa més septentrional . És un peix molt de litoral, de poca fondària, ideal per a capbussaires aficionats.

Neda en zones poc profundes, en entorns de roca o de posidònia. Té fama de ser voraç. És un d’aquest animals que pot passar de depredat a depredador, quan es petit pot ser menjat per peixos i mol·luscs que seran els seu aliment quan el gran sigui ell.

El seu aspecte és molt inconfusible. És de color clar amb ratlles laterals de color fosc, tigrades, té una taca blanca al costat -més evident quan més gran és l’exemplar-, el morro afuat amb una gran boca, té grans aletes laterals i una dorsal generosa, totes de color groguenc, i molt característicament podem trobar-li colors blaus, vermells i marrons que dibuixen estranyes cal·ligrafies en la part superior del cap. L’scriba del seu nom científic li ve d’aquests arabescs. El nom més comú de vaca, dels colors blancs i negres. Pot arribar als 30 i pocs centímetres de llargària.

És un peix valent i tafaner. Sovint se’t queda mirant, plantant-te cara, fins i tot si t’hi apropes molt. Quan decideix que no l’interesses gira cua amb decisió però sense massa pressa: no és que fugi, és que se’n va.

Normalment és un peix solitari de manera que quan n’hi ha diversos junts i pendents d’un mateix punt busca bé, és molt probable que allí s’hi amagui un pop. La vaca ronda els pops per menjar els invertebrats que fugen del cefalòpode o per menjar el que el pop mastega malament amb el seu bec de lloro maldestre.

Pot ser mascle i femella, fins i tot es pot fecundar a sí mateix/a. Així que, a falta d'altres al·licients, s’aparella per mida, buscant un altre exemplar de la seva talla.

(També s’anomena vaca a una varietat de rajada. Impossible però de confondre.)

protula tubularia

Coses de la natura. Sembla una planta però és un animal. Un cuc. Un cuc del que en veiem la part que ensenya: la corona branquial i el tub calcari que el protegeix, com una closca.

La corona branquial és la part més bonica, els filaments acolorits que dansen amb la corrent com una esplèndida cabellera. El seu color varia d’un individu a un altre, des del blanc fins al vermell passant per carabasses i groc, sempre colors càlids. Els filaments són les brànquies, és a dir el filtre entre l’interior i l’exterior del cos, filtre per respirar i, en aquest cas, també per alimentar-se. Els microorganismes planctònics que arrossega la corrent són capturats i filtrats per la corona branquial. Per això acostuma a situar-se en zones amb alguna corrent: escletxes, entrades de coves, cantonades de rocam...

 El tub calcari, de color blanc, pot arribar als 10 cm. de llargària i als 8 mm de diàmetre.  Creix afegint anells. Dins hi viu el cuc pròpiament dit. Sempre adherit a alguna roca.

Se’n veuen bastants. La varietat tubularia és molt corrent, però hi ha moltes més espècies de protules. Les diferències entre algunes d’elles són extremadament subtils de manera que només els super-especialistes són capaços de distingir-les. Potser no ens cal.

El que sí ens caldria és un nom català per aquestes bestioles. No he estat capaç de trobar-lo. Només el nom científic, en llatí. 

Garrotí del 24 de maig de 2013

Estan buscant a Madrid
ajuda contra el Sinistre
que es veu que aquella ciutat
està plena de ministres.

Que el Wert es va quedar curt
reformant l'educació
i encara en alguna escola
s'hi ensenya la evolució.

I al garrotin i al garrotan sort que amb el Rouco ho arreglaran.

http://www.diarioprogresista.es/el-arzobispado-cree-que-madrid--necesita-mas-exorcistas-30659.htm

Estrella de mar, echinaster sepositus/ ophidiaster ophidianus

Altres noms: Estela marina, estrella vermella

 Anomenem estrelles de mar a tot un seguit d’espècies molt variades sobre les que els biòlegs tenen dubtes sobre el seu parentiu. Totes són equinoderms. O sigui animals marins amb simetria pentaradiada, és dir que entorn a la boca creixen cinc parts idèntiques entre elles, el que comunament anomenem les potes o braços . No tenen cap. La boca es troba en la part inferior, la que va enganxada a la paret o al fons marí. Per menjar es posen sobre el mol·lusc – el seu aliment -, amb la boca n’obren les valves i després treuen l’estomac per la boca (literalment) per cruspir-se l’animaló. No es pot dir doncs que assaboreixin gaire el menjar.

Dins el món de les estrelles de mar - asterozous en terminologia científica – es distingeixen dues classes: els asteroïdeus, de cos més gruixut, i els ofiuroïdeus, amb els braços estireganyats, com potes d’aranya. De cada una de les classes se’n coneixen unes 1.500 espècies diferents.

L’estrella de mar més fàcil de veure en les nostres latituds i a fondària de busseig sense bombones és l’estrella vermella, també perquè el seu color cridaner sembla que ens faci senyals.

La trobem al fons o en les parets rocoses, també enmig de camps de posidònia. Alguna vegada els hi falta una pota sencera. No hi fa res: se'ls regenera. I no només: L'estrella de mar es pot reproduir a partir de la pota escindida que es capaç de regenerar-se i formar un nou individu. Això no vol dir que aquest sigui el procediment habitual de reproducció, que és per ous.

Una estrella de mar vermella és una preciositat de color que ens saluda des del fons. En els tons apagats de la llum filtrada en blaus, el vermell de la echinaster sepositus o de la ophidiaster ophidianus és com un esclat.  M’agrada trobar estrelles de mar. Sobretot estrelles vermelles. Podeu notar-ho aquí.

Raor, xyrichtys novacula

Altres noms:  Rasó

Un raor és una navalla d’afaitar, un instrument de tall molt fi, sense a penes gruix. Clarament l’objecte ha posat nom al peix, ja que aquesta és la característica principal del raor: No té quasi gruix. A més té una forma força quadrada, el tomb del cap és brusc, en angle recte, sense morro.  Té un ullet petit en la part alta del cap.

Té una coloració singular. Fora l’aigua és de tons rosats, amb abundants taques blaves que dibuixen una sanefa. Dins de l’aigua el rosat és més aviat marronós i el contrast força menys viu. Però no per això deixa de ser un peix singular, únic, inconfusible.

Pot arribar a fer 30 cm de llarg.

Es passeja en aigües calentones sobre fons de sorra molt neta. És per tant més fàcil de trobar a les illes i cap al sud. A l’estiu s’apropa força al litoral. Normalment forma petits grups però no bandades. És a dir que se’n troben diversos exemplars relativament a prop uns dels altres però cada un actua de manera independent.  Si es senten en perill s’enfonsen en l’arena.

És un peix molt apreciat i, per tant, la seva pesca està molt regulada, amb períodes de veda molt estrictes.  Amb el Jordi Tàpies, de ben nens, n’havíem pescat des d’una barqueta a la costa de Pineda de mar. El mateix dia vam pescar, també amb canya, un peix aranya. L’ensurt del Fermí –el pare del Jordi- quan va veure aparèixer el peix a la superfície l’he recordat sempre més. Havia oblidat però el raor fins que a l’estiu, a Menorca, el vaig veure nedant sota l’aigua per primera vegada. Potser l’escalfament del mar l’ha apropat a platges on abans no es trobava. Potser la veda estricta n’ha augmentat el nombre. Un peix bonic de veure, per diferent.

Escurçana, dasyatis pastinaca

Altres noms: Escurçó, ferrassa, milà, milana, tòtina, caro, ullverd

La família dels peixos cartilaginosos és un ampli univers que inclou rajades, mantes, tremoloses, taurons i peixos serra. La seva classificació en ordres i subordres suscita alguns debats entorn subtileses lligades a aspectes evolutius que a mi se m’escapen i poc tenen a veure amb l’experiència d’un capbussador amateur. En tot cas, tenen l’esquelet cartilaginós com a característica principal. I, pel que fa a nosaltres, aficionats al busseig, sempre són una troballa remarcable.

En les nostres latituds, l’escurçana és dels més assequibles de trobar ja que s’apropa força a la costa i es mou en aigües poc profundes, sempre sobre fons sorrencs.

És relativament petit, fins mig metres o una mica més; de color variable: marronós, gris, beix, fosc, amb el ventre ben blanc;  el cos o disc té una forma romboïdal, sense aletes; la cua, tan llarga com tot el cos, té forma de fuet, amb un fibló molt verinós a la punta que utilitza defensivament; els ulls, situats en la part superior del cos, tenen un característic color clar.

Acostumen a formar grups. No és que nedin plegades o que actuïn a l’hora, no és tracta de cap bandada, senzillament que on en trobes una en pots trobar més, uns metres més enllà o uns metres més ençà.

Són força sedentàries. S’estan quietes o semi-enterrades, quan es desplacen ho fan calmosament. No és un peix ràpid. En aquest sentit, fan de bon acompanyar.

Una curiositat: Com que tenen la boca en la part ventral, enganxada al fons sorrenc, tenen un mecanisme curiós de respiració: Ho fan a través d’un petit orifici que hi ha darrera de l’ull, expulsant després l’aigua respirada per les brànquies que hi ha al costat de la boca.

Tenen el nedar elegant dels peixos d’aquest tipus. Baten la part lateral del cos, com si volessin, normalment molt a prop del fons. Compte, però, al fer-les nedar:  cal recordar que la cua pot produir una picada molt dolorosa.