Sarg, diplodus sargus sargus

Altres noms:  Sard, patena, vidriada

 Els diplodus són un gènere de peixos molt freqüents a les nostres costes. No és tant que hi hagi moltes espècies diferents -fins a 6 se’n poden trobar al Mediterrani- com que són unes espècies molt i molt abundants on ens banyem.  Al ser peixos que s’apropen molt al litoral quasi tothom que s’ha ficat al mar amb unes ulleres n’ha vist algun.

Són de color platejat clar, forma ovalada, cos alt i compacte. Cap petit, boca petita, llavis gruixuts, ull fosc. Una sola dorsal, aleta caudal escotada.

Quan érem nens distingíem sargs, variades i esparralls en funció del número de ratlles verticals que presentaven. Ja enteníem que eren peixos molt semblants (ara sabem que són de la mateixa família) i aquesta diferència –tan evident- resultava molt còmoda per diferenciar-los. Només encertàvem en part. En la variada aquesta caracterització funciona; en sargs, morrudes i esparralls, no.

El sarg està en el centre de totes les confusions. Com l’esparrall té una taca negra vertical fosca i gruixuda en el peduncle de la cua, però en el sarg aquesta franja no embolica al peix, en el sarg la part ventral (el sota) és blanca, és el que les guies anomenen una taca amb forma de sella de muntar. L’altra gran diferència (i més evident) respecte l’esparrall és que en el sarg la cua i les aletes tenen el marge fosc. I encara, en els sargs adults la cara s’enfosqueix, el que no passa amb els esparralls.

Respecte a la morruda la diferència, en principi, és que la morruda presenta diverses ratlles fosques verticals a tot el cos abans de la gran taca negra de la cua, mentre el sarg només tindria la gran franja de la cua. Però no és ben bé així. De fet els sargs també poden tenir aquestes franges verticals: és menys freqüent i a mida que es fan grans les van perdent, però poden tenir-les. De manera que la diferència principal la trobarem en la forma del cap, xato en el sarg, amb morro en la morruda.

Pot arribar als 45 cm de llarg.

Els joves són gregaris, els adults més solitaris. Com a política defensiva opten per la fugida. En relació a nosaltres, corren que se les pelen. Cert que allí on no es pesquen ni es persegueixen permeten que ens hi apropem força.