Rabosa, blènnids

Rabosa és el nom que vaig aprendre de nen per anomenar les diferents espècies que conformen l’àmplia família del blènnids. És com els anomenaven a Menorca. A Catalunya, en canvi,  és més freqüent el nom de bavosa.

N’hi ha una pila, amb diferències més o menys ostensibles entre les diferents espècies. Quasi tothom que s’hagi posat ulleres de busseig i hagi entrat al mar n’haurà vist algun. Són peixos (o peixets) molt costaners, sovint arran de la riba. Potser fins i tot a punt de sortir de l’aigua.

De blènnids hi ha una seixantena de gèneres i alguns centenars d’espècies. Al Mediterrani n’hi podem trobar una vintena. Entre elles el blennius ocellaris (ase mossegaire, bavosa ocel·lada, dormilega, papagai, burret, futarra, rabosa, rabosa d’ullot negre, toret);  el lipophrys canevae (rabosa, bavosa de mar);  el lipophrys nigriceps (rabosa negra, dormilega negra);  el lipophrys pholis (bavosa de cinc); el parablennius gattorugine (gall faver, cabut, capsigrany, bavosa grisa, rabosa, dormilega, bavosa de mar); el parablennius pilicornis (bavosa de plomall); el parablennius rouxi (bavosa de banda negra, bavosa blanca, bavosa de mar); el parablennius sanguinolentus (llepissós, capsigrany, futarra, rabosa, rabosa fea, bavosa llangardaix); el parablennius tentacularis (banyut, bavosa banyuda, bavosa de mar, rabosa banyuda); el parablennius zvonimiri (rabosa petita, rabosa menuda, bavosa de llum, bavosa menuda)


A totes se les anomena bavosa o rabosa amb algun adjectiu o descripció afegit.

Les raboses, bavoses o blènnids són peixos relativament petits. Al Mediterrani algun exemplar de rabosa grisa pot arribar als 30 cm, però generalment la majoria d’espècies no arriben als 15 cm, sovint ni als 10.

És característica d’aquests peixos la posició dreta en que s’estan, una posició que és possible per les aletes ventrals tan úniques que tenen, adaptades per fer aquesta funció. A més, la part anterior del cos és més alta que la part posterior, el que reforça la sensació d’un atleta a punt d’arrencar a córrer una carrera de 100 m. 

Poden tenir tentacles supraorbitals o nasals.

No tenen escames i la pell és mucosa. D’aquí li ve el nom de bavosa.

El color pot variar en funció del sexe, l’entorn, l’estat de zel, l’estrès, etc.  No és per tant una característica de la que ens puguem refiar per distingir les diferents espècies.

Els ulls són grossos i presenten una gran mobilitat. Podríem dir –potser exagerant- que es tracta d’uns peixos expressius. A més, de caràcter solen ser curiosos, tafaners, de manera que venen a veure que fem. I si s’amaguen ho fan poca estona doncs la xafarderia els pot i de seguida tornen a sortir a espiar-nos.

Té un nedar serpentejant, avança per l’embranzida que es dona arquejant el cos i no per la batuda de les aletes com fan els altres peixos -anguil·liformes al marge-.

Per tot plegat tens la sensació de que es tracta de peixos evolucionats, a punt a punt per fer el salt a amfibi i després a rèptil. Que són tant a prop del litoral perquè s’estan pensant seriosament si surten definitivament del mar per instal·lar-se en terra ferma o si encara esperen una mica. Que són com uns tritons que encara no han acabat de sortir de l’aigua. No deu ser una impressió massa errada: Algunes espècies de rabosa són capaces d’aguantar alguna estona fora de l’aigua, per exemple en marees baixes.

Un peix molt més interessant del que sembla i al que sovint no parem l’atenció que es mereix. Serà perquè és fàcil de veure. Serà pel seu nul valor culinari. Serà pel refús instintiu al tacte mucós.