dijous, 29 de novembre del 2012

Cuc de foc, hermodice carunculata





Sota l’aigua, al mar, hi ha molta més vida que els peixos. Hi ha, per exemple, una gran varietat de cucs com és el cas d'aquest primitiu poliquet.

L’animaló s’arrossega pel fons amb aquest color tan vistos, vermell o carbassa. Fa ben bé un pam de llargària i un parell de cm d'ample  Llegeixo que està compost de 125 (ni un més ni un menys) segments idèntics a excepció del cap i de la cua. De cada un d'aquests segments surten com uns filaments blancs, les quetes, que són rígides i constitueixen l’arma de defensa principal del cuc: Les clava en l’agressor (ni que sigui un agressor involuntari) i són verinoses.

Com amb bona part de les bestioles vistoses, de colors vius, cal desconfiar-ne, doncs.  El nom de cuc de foc ve justament de la sensació dolorosa de cremor que provoquen les quetes en els humans. I encara pot ser pitjor i produir mareig i nàusees i fins i tot desmais. L’efecte desapareix en hores. Les quetes no es poden treure amb pinces, recomanen fer-ho enganxant cinta adhesiva que al desenganxar-se arrossega  i s’enduu les maleïdes quetes. Convé també tractar la zona afectada amb alcohol o amb amoníac.

Òbviament el que cal fer és anar amb compte. Tampoc cal apropar-s’hi massa. Fet i fet, en les nostres costes no se'n troben. En el Mediterrani només es troba en les costes meridionals. Jo el vaig veure i fotografiar a les illes Cíclades. I em va agradar trobar-lo. En el gris apagat del fons del mar fa bonic el vermell llampant d'aquest cuc tan articulat. 

dimecres, 28 de novembre del 2012

Stephanolepis diaspros



Es tracta d'un peix tropical, originari del golf Pèrsic i del mar Roig que ha entrat al Mediterrani a través del Canal de Suez. Jo el vaig veure i fotografiar a les Illes Cíclades, en concret al sud de la illa de Sifnos.

M’he tornat boig intentant trobar-li un nom. Ara estic quasi segur que es tracta del stephanolepis diaspros. Però si algú pot confirmar-ho o contradir-ho, ho agrairé. Com que no té cap tradició a casa nostra (on no es troba), no té un nom català. Ja em va bé, doncs, el nom científic que té ressonàncies gregues perquè és en aigües de l’Egeu on vaig trobar-lo. Però per abreujar li direm Stephan.

Nedava lentament, una mica de gairell, com despistat. No va fugir quan m’hi vaig apropar. Era molt a prop de la costa, en un fons molt divers de sorra, roques i posidònia. No hi hauria més de 2 o 3 metres de fondària, molt lluny per tant dels 25-50 m. que li atribueixen les guies.

L’Stephan és un peix en dues dimensions: Bona llargària, bona alçada, però gens de gruix. El cos fa una forma romboïdal. L’aleta dorsal li comença molt enrere, però ho fa de manera espectacular, amb un plomall inicial llarguíssim  En l’arrencada de les aletes laterals té una taca clara, el que crea la sensació de que aquestes aletes li han estat  afegides amb posterioritat a la fabricació del peix.  Té una boqueta de pinyó molt particular (fa morros) que és la característica principal de l’ordre dels tetraodontiformes al que pertany.  Color clar amb clapes marronoses de camuflatge.