El xoric és una bestiola de disseny molt
peculiar. Si existeix un creador de les bèsties de la natura, el dia que va
crear el xoric li va donar per ser original. Devia coincidir amb els dies en
que va crear l’ornitorinc. El mínim que podem dir-ne és que és diferent. Molt
diferent.
L’estiu de 2012 a Menorca se’n veien molts. Jo
no l’havia vist mai abans, ni tant sols en sabia l’existència, de manera
que quan, tot sopant, l’Estela i el
Lluis ens en van parlar i el van descriure me’ls mirava fascinat però pensant que
exageraven. Massa extravagant!
Els atzars del mar –o l’abundància- va fer
que, just l’endemà, mentre buscava escurçanes a Cala Pilar, me’n trobés un
parell. I un parell més. En dies successius i en diferents cales en vaig anar
veient diversos exemplars, quasi sempre en parelles. Un més gran de colors una
mica més vius i un més petit, de tons més marronosos . Mascle i femella?
Femella i mascle? Mare i fill?
El xoric neda -o es passeja- calmosament sobre
fons sorrencs. El seu aspecte és certament peculiar. El cos i sobretot el cap és
molt quadrat, com cuirassat, lluny dels dissenys més aerodinàmics dels peixos més nedadors. A aquest cos
quadrat, com una caixa, se li adossen diversos adminicles com si fos una
navalla suïssa o un cotxe de James Bond. La llista que en fa la wikipedia
inclou: dues llargues espines a cada costat, una sobre el dors i l’altra sobre
el preopercle; dues carenes sobre l’extrem
distal del peduncle caudal; dues aletes dorsals la primera amb dues espines
lliures i les restants unides per una membrana i la segona amb una espina i la
resta formada per radis tous; les pectorals queden dividides en dues parts l’anterior
amb radis curts i la posterior llarga i ampla; aleta anal curta; ventrals en
posició toràcica; caudal arrodonida en els joves i escotada en els adults.
De tot plegat el més espectacular són les
pectorals. La del davant sembla una pota petita de drac i la del darrera és
molt gran, com una ala de rat penat. Aquesta segona aleta pot anar plegada o
obrir-se, talment un ventall. És com si un ocell hagués caigut al mar i s’hagués
hagut d’espavilar per sobreviure-hi.
La coloració també és singular. Sobretot pels
ocels que, com un vestit de faralaes
, li recobreixen tot el cos. I encara un voraviu d’un blau intens remata la
gran ala.
Als dos costats del cap, en una ubicació força
lateral, uns ulls grans, negres i ben rodons li donen una expressió de bon jan.
O això em sembla.
Expliquen que el nom de xoric li ve del soroll
que fa quan el pesquen i el treuen de l’aigua.
Si el veus, el pots acompanyar tanta estona
com vulguis. No es espantadís ni ràpid. Amb gansoneria es va desplaçant prop
del fons, a 8 o 10 metres de fondària. Menja crancs, petxines o petits peixos. Fa
una bona mida, un parell de pams. Una bestiola ben diferent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada