Llavió, symphodus tinca

Altres noms: Roquer, tord, saig, blaua, rossinyol, tord lloro, tord gros, petart, tabans, griva

Els symphodus, són una família de peixos ben representada en les roques del nostre litoral. A poc que siguem aficionats a les capbussades segur que n’hem vist algun, sigui d‘una o altre espècie. Sovint se’ls coneix com a roquers o tords, sense acabar de fer cap distinció entre ells. Jo durant anys els he anomenat roquers a tots, i m’he quedat tant ample. Fins i tot els deia roquers als tords o grívies de la família labrus. No obstant, era prou conscient de la seva varietat i que atorgava un mateix nom a peixos que jo sabia que eren diferents. Així que un bon dia vaig decidir afinar més. I vaig arribar a noms com llavió, trujeta, tamborer, canari, grívia, tord o saig. Són prou diferents i prou distingibles dins de l’aigua, com per enriquir el nostre llenguatge i anomenar-los  a cada un pel seu nom.

El que més comunament es coneix com a roquer és aquest peix, també anomenat llavió, per la seva boca tan peculiar i característica. Una boca de color clar, relativament petita però de llavis gruixuts i extensible: un peix que fa morros. I com més gran –més adult- més morros fa.

 Es mou en fons de roca, solitari, sobretot els mascles que, a més, són territorials.

Mascles i femelles són força diferents. El mascle, sobretot el mascle adult, és inconfusible: Pot fer-se bastant gran, fins els 40 i pocs centímetres, morro blanc, color verdós amb línies horitzontals marrons i vermelles, una taca negra entre l’ull i el morro i una taca negra on arrenca la cua, les aletes pèlvica, anal i l’extrem de la caudal tenen tons grocs i blaus, sobretot en els adults aquest blau, molt bonic, és fa molt vistós. La femella, en canvi, és més petita, màxim uns 25 cm., els morros menys exagerats, color verdós amb dues grans línies marrons horitzontals, comparteix amb el mascle la taca negra als ulls i al principi de l’aleta caudal i l’ull fosc i petit.

A vegades adopta una curiosa posició vertical: S’ofereix a d’altres peixos per a ser desparasitat.

Si t’hi apropes més que fugir busca un amagatall, en una cova, en una escletxa  o enmig d’un bosc de posidònia. Una vegada considera que està prou amagat es queda ben quiet, confiant que la quietud i el mimetisme dels seus colors el faran passar desapercebut. Era el moment per pescar-lo en pesca submarina o per fer la fotografia. Un moment però bastant curt. De seguida es dona per descobert i canvia d’amagatall. Fa bé: Per més mimètic que sigui, el ball de la cua i les aletes blaves o grogues el delata amb certa facilitat.

Els mascles més grans sempre m’han agradat. La gran aleta anal blava que es mou com si fos un vel trobo que fa bonic dins l’aigua. A més, de nen, era un peix de bon pescar amb pistola submarina i tornaves triomfador amb un peix de bona mida, encara que després les moltes espines i escates en feien un peix apte bàsicament per fer sopa i poc més.