Per si l’homofonia del nom en català no fos
suficient, el nom llatí –el científic- insisteix en donar-li un aire mineral a
aquest peix, amb aquest litho d’entrada.
En desconec les raons i no hi veig justificació. Hi ha bestioles que simulen
ser pedres i confondre’s amb l’entorn, però aquest no és per res el cas del
mabre.
El mabre és un peix costaner, que es mou sobre
fons sorrencs o llimosos en els que va picotejant per trobar-hi petits
crustacis, cucs o mol·luscs. Pot arribar a una mida considerable, fins a uns 55
cm.
És un típic espàrid: cos llarg, ovalat, comprimit,
perfil convex, boca petita, una sola aleta dorsal. Potser com que són dels més
habituals als nostres mars, té la forma dels peixos que dibuixem els qui no som
dibuixants. També l’ull fosc i rodó està situat exactament on el col·locaríem
en el nostre dibuix.
Com a característiques més pròpies és una mica
flac, té el cap gran i l’aleta de la cua escotada. El color és platejat, dins
de l’aigua és un blanc trencat, amb unes ratlles verticals molt
característiques que comencen on acaba el cap. Són fosques i alternes: una
ratlla més fosca, més gruixuda i més llarga seguida d’ una ratlla més clara,
més curta i més prima, sempre sobre el fons clar uniforme.
Està molt estès per molts mars del món, hi és
a tot el Mediterrani i a tot l’Atlàntic oriental, a Sud-àfrica i a l’Índic.
Quan és jove forma grups, però a mesura que es va fent gran es torna més
solitari.
A vegades, per la manera que té d’anar escarbotant
el fons sorrenc dona la impressió que el
seu cap gran li pesa. És tranquil i no massa ràpid, però prou desconfiat. No
deixa que t’apropis gaire. No és el primer en fugir, però ben cert que tampoc
és l’últim. Cal entendre-ho: és un peix apreciat i per tant objecte de pesca.
Quan de jove caçava peixos amb arpó, un mabre de bona mida era sempre un bon
trofeu, dels que la mare –farta de pops- deia: “Aquest sí que val la pena!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada