divendres, 22 d’abril de 2016

Garrotí de l'11 de maig

Diu que la Generalitat/ té un pressupost de misèria/ sort tenim que els consellers/ tenen molt clar el seu criteri(a).


I al garrotin i al garrotan que farem caixa privatitzant.

dimarts, 10 de setembre de 2013

Roqueret, symphodus ocellatus

Altres noms: Enrocador d’ulls, saig, tord de roca


Un altre symphodus, o tord o roquer. Per tant un peix de roca, de cos allargat, cap petit, boca petita, una sola dorsal llarga, una anal també única i llarga, la caudal curta i rodona. Color verdós, de camuflatge. Dels que s’amaguen en coves, escletxes o forats enlloc de fugir. És un peix petit, de 12 cm com a molt llarg.

Té molt bonic el cap, amb filigranes de color blau clar dibuixant-li cal·ligrafies àrabs. Però el seu tret distintiu, característic, és l’ocel, el cercle fosc, rematat en vermell i subratllat en blau que es troba a la base de les aletes pectorals. És el que li aporta el nom científic d'ocellatus. Sota l'aigua crida l'atenció ja que és molt visible.

Gaudiu-lo perquè és endèmic del Mediterrani. No el veureu enlloc més (de moment).


El que veieu a la foto el vaig trobar al nord del cap de Creus. Nedava tranquil, tot menjant, en roques recobertes d’algues, barrejat amb altres symphodus –tamborers, petits llavions, alguna trugeta-  i amb un comportament similar: s’amaga en petites coves o forats quan t’hi apropes massa, si bé aquest de seguida sortia de l’amagatall, potser perquè al ser petit no és massa perseguit. 

dilluns, 9 de setembre de 2013

Canari, symphodus mediterraneus

Altres noms: Tord, tord roquer, tord de taca groga, tord rogenc, porcellana, saig


Un altre peix de la família dels symphodus, dels roquers o dels tords, com preferiu. A mi m’agrada el nom de canari, tot i que no és el més freqüent. M’agrada perquè un dels trets distintius d’aquesta espècie és el color groc dels ulls i del front, que sota l’aigua es veu molt bé i relluent. Però no és aquesta la seva principal característica ja que, segons ens expliquen les guies, no en tots els exemplars de tord roquer apareix aquesta taca.

El symphodus mediterraneus és un peix relativament petit, de 18 cm de talla màxima.  Es mou en entorns rocosos amb algues. Com a bon symphodus és un peix allargat, amb el cap petit, aleta caudal arrodonida, ulls petits i una mica saltons, boca petita però extensible (pot fer morros, encara que menys que el llavió).

A més del color groc sobre els ulls – que no sempre tenen -, el tret més distintiu és la taca fosca al final del cos, just abans d’on arrenca la cua, i la taca fosca envoltada d’un cercle groc, en la base de l’aleta pectoral.

Els mascles adults tenen un to vermellós que s’accentua en època de zel: Si van calents es posen com un pebrot.

És un peix solitari, si bé se’l veu sovint envoltat per altres symphodus que no són de la seva espècie.

Actua com els altres peixos de la seva família: fuig i busca un amagatall, sense ser molt ràpid. Dóna per bons, a vegades, amagatalls molt precaris on els pots retrobar fàcilment. En aquest cas torna a fugir i a canviar d’amagatall, sense fiar-ho tot al mimetisme de colors. Clar que amb aquests grocs faria mal fet si es refiés en passar desapercebut.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Llavió, symphodus tinca

Altres noms: Roquer, tord, saig, blaua, rossinyol, tord lloro, tord gros, petart, tabans, griva


Els symphodus, són una família de peixos ben representada en les roques del nostre litoral. A poc que siguem aficionats a les capbussades segur que n’hem vist algun, sigui d‘una o altre espècie. Sovint se’ls coneix com a roquers o tords, sense acabar de fer cap distinció entre ells. Jo durant anys els he anomenat roquers a tots, i m’he quedat tant ample. Fins i tot els deia roquers als tords o grívies de la família labrus. No obstant, era prou conscient de la seva varietat i que atorgava un mateix nom a peixos que jo sabia que eren diferents. Així que un bon dia vaig decidir afinar més. I vaig arribar a noms com llavió, trujeta, tamborer, canari, grívia, tord o saig. Són prou diferents i prou distingibles dins de l’aigua, com per enriquir el nostre llenguatge i anomenar-los  a cada un pel seu nom.

El que més comunament es coneix com a roquer és aquest peix, també anomenat llavió, per la seva boca tan peculiar i característica. Una boca de color clar, relativament petita però de llavis gruixuts i extensible: un peix que fa morros. I com més gran –més adult- més morros fa.

 Es mou en fons de roca, solitari, sobretot els mascles que, a més, són territorials.

Mascles i femelles són força diferents. El mascle, sobretot el mascle adult, és inconfusible: Pot fer-se bastant gran, fins els 40 i pocs centímetres, morro blanc, color verdós amb línies horitzontals marrons i vermelles, una taca negra entre l’ull i el morro i una taca negra on arrenca la cua, les aletes pèlvica, anal i l’extrem de la caudal tenen tons grocs i blaus, sobretot en els adults aquest blau, molt bonic, és fa molt vistós. La femella, en canvi, és més petita, màxim uns 25 cm., els morros menys exagerats, color verdós amb dues grans línies marrons horitzontals, comparteix amb el mascle la taca negra als ulls i al principi de l’aleta caudal i l’ull fosc i petit.

A vegades adopta una curiosa posició vertical: S’ofereix a d’altres peixos per a ser desparasitat.

Si t’hi apropes més que fugir busca un amagatall, en una cova, en una escletxa  o enmig d’un bosc de posidònia. Una vegada considera que està prou amagat es queda ben quiet, confiant que la quietud i el mimetisme dels seus colors el faran passar desapercebut. Era el moment per pescar-lo en pesca submarina o per fer la fotografia. Un moment però bastant curt. De seguida es dona per descobert i canvia d’amagatall. Fa bé: Per més mimètic que sigui, el ball de la cua i les aletes blaves o grogues el delata amb certa facilitat.

Els mascles més grans sempre m’han agradat. La gran aleta anal blava que es mou com si fos un vel trobo que fa bonic dins l’aigua. A més, de nen, era un peix de bon pescar amb pistola submarina i tornaves triomfador amb un peix de bona mida, encara que després les moltes espines i escates en feien un peix apte bàsicament per fer sopa i poc més.

divendres, 6 de setembre de 2013

Esparrall, diplodus annularis

Altres noms: Pinta


L’esparrall és un diplodus. Per tant té el cos ovalat, bastant alt, estret. El cap petit (un 20-25% del cos, més o menys) . Una sola aleta dorsal que arrenca a l’alçada de la pectoral. L’aleta caudal –la cua- és escotada. Les aletes ventral i anal són curtes. Les pectorals són una mica més llargues.

Com el sard presenta una línia fosca abans de l’aleta caudal (la cua).  És amb el sard amb qui més es pot confondre l’esparrall, de manera que en farem les diferències més clares i més fàcils de percebre dins de l’aigua.  Una és que aquesta taca a la cua abraça tot el cos (com un anell, en el sarg no es completa l’anell); una altra és que les aletes pèlviques (la ventral i l’anal, les de la part de baix del peix) són grogues; també l’aleta caudal (la cua) és groga o clara, no fosca; el peix és platejat, com els diferents diplodus, però l’esparrall té un to verdós o groguenc.

És el més petit del diplodus mediterranis, rarament supera els 20 cm.

Li agraden els fons de posidònia, però també les zones rocoses. Els més joves són força gregaris i es mouen en grups, els adults són més solitaris o van en parella. Si es veu amenaçat (per nosaltres, per exemple) s’amaga en el bosc d’algues. És molt comú i bastant sofert, fins el punt que aguanta la contaminació dels ports i hi entra.

N’hi ha forces i, al ser petitot, no és gaire apreciat ni pels bussejadors ni pels pescadors, que prefereixen mil vegades el sarg. A mi m’ha costat poder fer-li una foto acceptable, de manera que em va fer il·lusió “caçar-lo”. Encara confio repetir i millorar-ho.

dijous, 5 de setembre de 2013

Morruda, diplodus puntazzo

Altres noms: Afuat, aurada platejada, sarg morrut, auradeta, oradeta


Comparteix amb els diplodus (sarg, variada, esparrall) la forma ovalada, força alta, cos estret, el color gris platejat clar, l’aleta caudal escotada, el cap i la boca petita.

Les característiques pròpies de la variada, que la distingeix de la resta d’espècies diplodus són les línies negres verticals, que acaba amb una línia més gruixuda i més fosca al final del cos, on arrenca la cua, les vores de les aletes són negres tant per l’aleta caudal com per les anal i dorsal.

Però el que la distingeix més és el cap i la seva forma que li dona el nom de morruda. La seva cara és de tons morats i sobretot té el musell allargat, amb boca petitona, fent una forma molt característica: fa morro. Això la fa més diferent que la varietat de línies verticals, ja que alguns sargs joves també presenten aquesta característica samarreta de la Juventus.

És un peix apreciat gastronòmicament. Al punt que comença a ser criat en piscifactories.

Pot fer-se força gros: Fins als 60 cm.

Com la resta de diplodus, el joves són més gregaris i els adults més solitaris. Són peixos que fugen. Un cop de cua i es posen fora del nostre abast.

No és estrany veure’ls barrejats amb d’altres diplodus. Això ofereix alguna bona ocasió per fotografiar-los junts i així facilitar la comparació i la diferenciació: En la foto hi ha una morruda seguida per un sarg, si us fixeu en el morro de seguida sabreu quin és quin. Tot un puntazzo!




dimecres, 4 de setembre de 2013

Sarg, diplodus sargus sargus

Altres noms:  Sard, patena, vidriada


 Els diplodus són un gènere de peixos molt freqüents a les nostres costes. No és tant que hi hagi moltes espècies diferents -fins a 6 se’n poden trobar al Mediterrani- com que són unes espècies molt i molt abundants on ens banyem.  Al ser peixos que s’apropen molt al litoral quasi tothom que s’ha ficat al mar amb unes ulleres n’ha vist algun.

Són de color platejat clar, forma ovalada, cos alt i compacte. Cap petit, boca petita, llavis gruixuts, ull fosc. Una sola dorsal, aleta caudal escotada.

Quan érem nens distingíem sargs, variades i esparralls en funció del número de ratlles verticals que presentaven. Ja enteníem que eren peixos molt semblants (ara sabem que són de la mateixa família) i aquesta diferència –tan evident- resultava molt còmoda per diferenciar-los. Només encertàvem en part. En la variada aquesta caracterització funciona; en sargs, morrudes i esparralls, no.

El sarg està en el centre de totes les confusions. Com l’esparrall té una taca negra vertical fosca i gruixuda en el peduncle de la cua, però en el sarg aquesta franja no embolica al peix, en el sarg la part ventral (el sota) és blanca, és el que les guies anomenen una taca amb forma de sella de muntar. L’altra gran diferència (i més evident) respecte l’esparrall és que en el sarg la cua i les aletes tenen el marge fosc. I encara, en els sargs adults la cara s’enfosqueix, el que no passa amb els esparralls.

Respecte a la morruda la diferència, en principi, és que la morruda presenta diverses ratlles fosques verticals a tot el cos abans de la gran taca negra de la cua, mentre el sarg només tindria la gran franja de la cua. Però no és ben bé així. De fet els sargs també poden tenir aquestes franges verticals: és menys freqüent i a mida que es fan grans les van perdent, però poden tenir-les. De manera que la diferència principal la trobarem en la forma del cap, xato en el sarg, amb morro en la morruda.

Pot arribar als 45 cm de llarg.

Els joves són gregaris, els adults més solitaris. Com a política defensiva opten per la fugida. En relació a nosaltres, corren que se les pelen. Cert que allí on no es pesquen ni es persegueixen permeten que ens hi apropem força.