Rascla, scorpaena notata/ scorpaena porcus

Altres noms: L’scorpaena notata es coneix també per captinyós, ullot, rasclot, rufina, escorpinyola, escórpora de roquer o escorpinyot; l’ scorpaena porcus rep també els noms de escórpora fosca, cavet, escórpena, escórpera, escorpra, rascassa, polla o rufí

A Menorca, i per simplificar, a la família de peixos escorpeniformes que podíem trobar en les capbussades costaneres, els anomenàvem rascles.  En realitat es tractava de dues o tres espècies diferents de peixos, però tan similars que podíem prescindir de subtileses científiques. De fet, el gènere scorpaena inclou fins a 73 espècies, 9 d’elles presents al Mediterrani. De tots ells, sobretot, la scorpaena notata i la scorpaena porcus eren –i són- habituals de trobar.

Es tracta de peixos de bona mida, entre els 15 i els 45 cm, de cos gruixut, cap prominent i fortament cuirassats. Un seguit d’apèndixs carnosos o espinosos els recobreixen el cos i el cap. Tenen la boca grossa i un ull gran en la part superior del cap. El seu color és de camuflatge i són capaços d’adaptar-lo a les condicions de l’entorn, si bé per aquesta operació necessiten algun minut.  Les diferents aletes són rígides, particularment les dorsals que incorporen espines amb glàndules verinoses. D’aquestes espines verinoses també en tenen a vegades a  les aletes pectorals i ventrals i fins i tot als opercles.  Aquest verí  és dolorós pels humans, però no mortal. Cal anar-hi amb compte. Com més gran és el peix, pitjor serà la picada; com més jove és el picat pitjor serà l’efecte: Atenció a les criatures!

Per si algú vol afinar en la identificació: El captinyós (scorpaena notata) és més petit, amb un ulls negres molt grossos i quasi no té espines en el cap. L’escòrpora (scorpaena porcus) és més gran i amb un gran tentacle sobre l’ull (com una banya).

Estan ben quiets a les roques, confiant en que la seva quietud i el seu mimetisme amb l’entorn els faran passar desapercebuts. Així és com cacen i així és com eviten ser caçats. Aquesta estratègia ens convé: Si el veus pots apropar-t’hi molt i observar-lo amb detall. Ell no et perdrà de vista però seguirà confiant en que tu, contra tota evidència, no l’has vist. Només quan ja sigui insostenible aquesta presumpció,  o sigui quan quasi el toques, es mourà un tros enllà i buscarà un millor amagatall. El moviment, si finalment el fa, és sobtat i molt ràpid. Sovint aconsegueix que el perdis del tot, però si no és així ara t’hi podràs apropar menys ja que tindrà menys paciència.

Algunes espècies de rascle muden la pell fins i tot una vegada al mes. No és fàcil de veure-ho ja que s’amaguen per fer-ho. Ja cal que ho facin perquè mentre dura la mudança apareix un color taronja bastant cridaner i del tot incompatible amb l’estratègia de passar desapercebut.

La dificultat de trobar-lo li confereix un atractiu especial a la seva descoberta. No deixa de ser admirable la seva habilitat per passar desapercebut i també la confiança que té en la seva disfressa.