Morena, muraena helena

Altres noms:  Morena vera, moret, morena del Mediterrani. 

 

Hi ha dues espècies de morena en el Mediterrani: el morenot (gymnothorax unicolor) i la morena comú. Aquesta segona és molt més abundant. Tant que és raonablement senzill trobar-ne alguna.

No cal descriure-la gaire: És allargada, amb forma de serp, cap negre, cos fosc amb taques grogues. Pot arribar als 130 cm de llargària. No té escates. La seva pell està recoberta d’una làmina protectora, tipus mucosa, si bé una vegada pescada és més aviat de tacte aspre.

En el musell hi té unes protuberàncies, com uns petits tubs. Són els seus particulars orificis olfactius. I és que la morena no s’hi guipa gaire, però en canvi té molt desenvolupat el sentit de l’olfacte. Això ens resulta sorprenent ja que ens costa imaginar olors sota l’aigua, més encara quan nosaltres hi passegem amb ulleres i tub. Però hi ha olors i la morena n’és especialista.

És d’hàbits nocturns, el que ja convé a la seva poca vista. De dia sol quedar-se amagada en coves i forats entre roques. Sempre solitària sembla que té costums també territorials.

El més habitual és veure-la traient el cap del forat en que està amagada. Convençuda de la seva fortalesa, d’entrada no fuig ni fa res. En aquest sentit és de bon observar. Es limita a esperar, ben atenta, a veure què fem nosaltres. Si la visita s’allarga o percep perill mira d’amagar-se. Tempteja la situació –surt i recula, surt i recula- tot esperant el moment precís per canviar de cau i anar a un altre amagatall on se senti menys observada, més protegida. La podem seguir, però tard o d’hora aconseguirà que la perdem de vista. .

Pot nedar i té un nedar curiós, però molt més sovint repta, sempre en contacte amb la superfície del fons o de les roques en les que es mou.

La morena és un dels animals més llegendaris que podem veure en les nostres capbussades costaneres. Llegendària perquè bona part de les coses que s’expliquen de les morenes són llegendes, històries que neixen més de la imaginació i de la por que de la realitat contrastada. I és que sobre la morena hi pesa una fama de perill i agressivitat exagerada.

Es diu que la morena mossega, que ataca. Segurament perquè quan la trobem obre i tanca la boca constantment ensenyant unes dents ben afilades. Aquest gest no és agressiu: encara que impressioni, ho fa per bombejar aigua i poder respirar. Davant d’una bèstia d’unes dimensions tant exagerades com les nostres, la morena prefereix amagar-se o fugir. Atacar seria un risc innecessari i una despesa d’energia excessiva per no obtenir res a canvi: La muraena helena no s’alimenta d’homo sapiens. Per més que en la pel·lícula Quo vadis  surtin morenes en captivitat i alimentades amb esclaus desobedients. Un excés dels guionistes.

Si la pesques has d’anar amb compte amb el cop de cua, això sí. Naturalment lluita per alliberar-se i té força, de manera que amb la cua reparteix bones fuetades. Si no la pesques i la deixes tranquil·la, no farà res. Com a molt s’amagarà tant de pressa com pugui. Ella té més raons per tenir-nos por que a la inversa.

La morena arrossega la mala premsa que tenen les serps i totes les bestioles que s’arrosseguen. Mala fama agreujada per les dents afilades i la seva propensió a mostrar-les. Per ser un peix, té la boca molt grossa i la sap obrir molt. Però el que li dona definitivament l’aire amenaçant, origen de les llegendes negres, és el seu ull boig. Com que té globus ocular, iris i retina però no mou els ulls ni té parpelles, mai sabem on mira i li queda un aire de boja perillosa. Pobre! Perquè, a sobre, com s’ha dit, aquest ull és més aviat un nyap.

Així que sense por, una mica de prudència i a gaudir.  Una morena, per més que se’n trobin sovint, sempre és una bona troballa, de les que conviden a avisar als companys de capbussada per ensenyar-los-hi.