Corball, sciaena umbra

Altres noms:  caluga blanca, corb, corba, llissó, reig, geperut, corbina, corball de roca, corball negre, escorball

És un peix que viu en grups reduïts. De dia se’l pot trobar en caus de zones rocoses. A la nit és més actiu i és quan surt a caçar. Així que, normalment, el corball cal buscar-lo. Passeja calmosament pel seu gran cau. Cal doncs submergir-se i baixar per buscar en coves i escletxes. Sovint només n’endevines la presència fins que en la foscor en distingeixes el perfil tan característic. Depenent de la llum que s’escoli fins a la cova el podràs veure millor. Si tens sort i el trobes prop de l’entrada del seu refugi aprofita per assaborir-lo. Segurament et donarà temps ja que el corball no fuig ni s’amaga, el corball es retira. Considerant-te un a visita no oportuna a cal marquès, elegantment i displicent se’n torna cap a l’interior de la seva cova-palau mostrant-te tot orgullós la seva cua amb el gran plomall groc. Els aristòcrates ja fan aquestes coses.

 El corball és un dels peixos més bonics que he pogut veure en el Mediterrani.  Adquireix una  bona mida, fins el 75 cm de llarg. El seu perfil és inconfusible.  Té el ventre pla i el dors molt arquejat, dibuixant una corba molt pronunciada que es tanca cap a la cua i li fa una cintureta anys 20, com si anés encotillat.  Científicament diríem que té el peduncle caudal estret en proporció al cos (o sigui,  fa cintureta). L’aleta dorsal i la cua són llargues i ben pentinades, amb un moviment elegant com correspon als grans plomalls. El cos marronós sembla recobert de malla d’aram, fosc i sobri. Les aletes laterals i pectoral són negres però amb una primera espina blanca. I els grans plomalls de la cua i de la doble aleta dorsal són d’un groc esplèndid.

Identifica bé la cova on l’has trobat perquè podràs tornar-hi.  El corball quasi segur que seguirà sent-hi.  Aquell forat és casa seva.

Amb en Llibert teníem localitzada una gran roca on s’hi amagaven tres corballs. La roca tenia pel cap baix tres entrades de manera que els solíem veure a contrallum. Cada dia hi anàvem diverses vegades. Mai vam aconseguir pescar-los.  Tampoc vam aconseguir mai veure’ls del tot bé. La cova era massa profunda  i sempre teníem la sensació que eren a prop de l’altre extrem, independentment de per quina banda arribéssim.  Alguna vegada provàvem de baixar els dos a l’hora, un per cada costat, però ni així. Vam arribar a fer expedicions de tres fusells, un per cada entrada. Sempre va ser en va. Els veiem, els endevinàvem, però sempre eren inassolibles. Crec, però, que cap de nosaltres volia realment pescar-los. La visita a la roca dels corballs s’havia convertit en un ritual i veure el perfil dels tres peixots i les grans cues a contrallum era sempre un moment feliç de les nostres capbussades. Pescar-los hagués estat un moment efímer de glòria (segurament de gran glòria) però al dia següent haguéssim trobat a faltar el corball caçat al visitar-ne el cau.

Quan molts anys més tard vaig trobar-me el magnífic corball de la imatge, passejant a l’entrada del seu refugi i vaig poder distingir-ne els diferents colors, els detalls de la cota de bronze, les aletes negres i el vaig poder caçar fotogràficament vaig pensar en la saviesa del corball mostrant-se per una càmera, amagant-se per un fusell.

Malauradament, però, de corballs cada dia n’hi ha menys. Malauradament en Llibert no veurà mai la fotografia. Però, oi que és bonic el corball?