Oreneta

De sempre ha estat la musa del poeta

però d’un temps ençà ella també escriu

en el seu just llenguatge d’oreneta

el ric i matisat piu-piu, piu-piu.

Fa versos per poder fer un homenatge

als que van exaltar-la amb verb altiu;

a la seva grandesa, al seu mestratge,

amb tot agraïment, piu-piu, piu-piu.

Així canta a l’amor i a la passió,

al goig per una cara que somriu,

pel desig i pel bes que és també ardor

eleva un sensual piu-piu, piu-piu.

I a la casa de sempre, a les arrels,

a l’escalfor que recorda del niu,

a la llar, a la nit, a la llum dels estels,

a la seva infantesa,  piu-piu, piu-piu.

Pel somni de ser lliure, per les ales,

pel presoner, pel just i el fugitiu,

en contra el caçador i les seves bales,

en contra de les gàbies, piu-piu, piu-piu.

Enfront de l’àguila, el símbol de l’imperi,

un vers satíric, la llibertat que riu,

pel dissident que manté el seu criteri

uns versos subversius: piu-piu, piu-piu.

A l’enyorança per tot el temps passat

- al que heu perdut, a allò que reteniu –

al temps que se’ns esmuny, a aquella edat,

a la malenconia, piu-piu, piu-piu.

I a la natura que sempre l’acompanya,

al verd de l’arbre, a la remor del riu,

al sol ardent, a l’àrida muntanya

un cant emocionat, piu-piu, piu-piu.

I un cant espiritual per el misteri,

pel transcendent, com versos de l’Espriu,

pel foc, pel fum, la llum, pel que és eteri,

per l’eterna incertesa, piu-piu, piu-piu.

També a l’eternitat que són els fills

i a la mare que els duia a la matriu;

al nostre dia a dia, als fets senzills,

per la pau quotidiana, piu-piu, piu-piu.

I un èpic al·legat contra la guerra,

contra la mort que esquinça allò que viu.

Oda a l’heroi que a la vida s’aferra,

contra la destrucció, piu-piu, piu-piu.

A l’esperança per una vida nova,

a la llavor que cau i que reviu,

a l’ou recent, a la lloca que cova.

Pel futur que ja arriba, piu-piu, piu-piu.

I pels amics, per qualsevol ocell:

Pel rossinyol, la merla i la perdiu,

pel pardal, pel cucut i el passerell,

un cant a l’amistat, piu-piu, piu-piu.

I en record dels companys que ja no hi són,

als hiverns compartits, als jocs d’estiu,

a l’atzar, pel fatídic segon,

a la memòria, al plor, piu-piu, piu-piu.

També per tots vosaltres que escolteu,

que doneu al poema un nou caliu,

per l’orella amatent, complement de la veu,

entona l’oreneta el seu piu-piu, piu-piu.