Vaca

Quan jo m’embranco en una causa justa

ningú em detura, sóc tossuda i constant,

no faré dieta ni que ho demani el sant.

Visca la carn abundosa i robusta!

La meva sang no admet ser noia flaca

em plau menjar i fer servir la dent

i tant me fa si estic com una vaca

i desatendre la moda del moment.

I no sabeu que l’amo un modernista

fa apologia del no tenir saxons

i pretén enviar-me a un dietista

per perdre cinc talles de pantalons?

Encara us queda la indefensa cabra

que és un exemple d’estúpida i babau

poseu-li a ella la dieta més macabra.

Jo no suporto l’estómac fent rau-rau!

Doncs ja ho sabeu! He pres el determini!

No faré règim de sucs i vegetals.

I se me’n fot si després el bikini

hagi de ser de talles especials .

Car jo mateixa, si no fos tan llega,

faria la glosa del tipus ben refet.

Doncs fet i fet, el menjar bé m’encega

i aquell que és gras,  viu sense mala llet!

Sardina

És la vida suburbial

brutícia, dieta minsa

i l’habitatge fatal:

en una llauna hi vivim quinze.

Cuca de llum

Presumida al capdavall

creu que el cel estrellat

és el seu mirall.

Gat

Mai he caçat rata

i menys ara de vell

doncs sempre em delata

la merda del cascavell.

Al pati la gata

miola i demana gat.

I jo ni gata ni rata,

i a sobre avui m’han banyat!

Ja sé, tinc sempre aliment,

plat net a diari,

ni pluja, ni fred, ni vent,

si tusso, al veterinari.

Gras i capat,

tancat en un pis,

quan s’acabi aquesta vida

passo de les altres sis!

Rata

Tota la vida vilipendiada

covarda i bruta

perseguida, ofesa, odiada,

pitjor que puta.

Perquè tant escarni i bromes

si a ningú he ofès?

Doncs per ser llega en idiomes,

no saber anglès.

Ja no seré persona non grata

estem en paus

que ja no sóc una trista rata

que ara sóc...  mouse.

Mantis religiosa

No és un amant divertit

ni passo una bona estona

després vol fer de marit

i jo he de fer de minyona.

Si ell sí gaudeix, però jo no

i a més em deixa prenyada

no entenc quina és la raó

per no bufar cullerada.

M’encoloma l’embaràs

pel seu moment de desfici;

ser mare és un escarràs

doncs ser pare, un sacrifici.

Arna

L’arna que buscava teca

ha descobert una mina

a l’entrar a la biblioteca.

Aquell tresor la fascina

i ha de decidir on comença

a omplir-se de vitamina.

Pel més gruixut –primer pensa

i li ve la salivera-

I a pel més gruixut es llença.

Però com que és xafardera

abans de menjar s’atura:

quin menú és el que l’espera?

“En un lugar de la Mancha ...”

I enganxada a la lectura

se n’oblida de la panxa

i mort de gana. Ai la cultura!

Estrella de mar

Estrella roja i de cinc puntes - camarada!-

que com a emblema de la justícia, malaguanyada;

segueix ben viva, sempre vermella, sempre de gala,

ara com símbol de la bellesa al fons de la cala.

Medusa

Amb el meu nom antic de quasi dea

que lluïa esvalotada cabellera

desmanegada pels corrents i la marea

si arribo a platja us sóc com una fera.

Brau

Quan tinc una dèria al cap

sóc tossut com un suïcida:

Juro que li prendre el drap

ni que m’hi vagi la vida!

Ostra

Entre badall i badall,

sempre avorrida,

veient el mateix corall

passa la vida.

I amb tot allò que s’empassa

i que el mar esberla

a poc a poc s’embarassa,

Ostres! La  perla!

Bou

Quan sóc al prat

sempre un pesat

em fa la llesca:

Que si la vaca

ara està maca,

que si vol gresca.

Que la vedella

segueix donzella,

que no sóc brau.

Que ara el ramat

va esvalotat

que vol sarau.

Però a mi ningú

no em diu ni mu

per tenir banyes

i en canvi el brau

no viu en pau

a les Espanyes.

Dromedari

El bon Deu amb el seu seny,
com que aquí el sol cau a plom,
va esforçar-se en el disseny
i em va posar gepa al llom.

“El bon Deu –o sigui Allah-
no vol que et falti beguda
i a més ningú s’asseurà
en esquena boteruda.”


Però l’home que és un gandul
se’n riu del meu gep grotesc
i a sobre hi instal·la el cul
i no sóc ja el qui va fresc.


“Ai bon Deu, aquí al desert
seria millor que amb tela
m’haguessis fet un cobert
i enlloc de gep dur una ombrel·la.”

Centpeus

Diu el centpeus:
“Ah, si sabéssiu com m’agraden els jocs de mans!”

Colom

Tots som hereus del nostre avantpassat

i el meu per destacar entre tanta fera

que anava en l’arca enmig d’aquell aiguat

li va donar per traginar olivera.

“Això serà que el món ja s’ha assecat”

va dir Noé, cansat de tanta espera,

i van anar a atracar al Mont Ararat

que mai no ha estat ni és un port de primera.

Si enlloc d’aquesta gràcia el meu parent

hagués piulat “companys, allí hi ha terra”

podria viure amb més tranquil·litat

i no jugar-me el bec a cada guerra

amb una branca que m’és poc aliment

i a més em laxa, com haureu comprovat

Àliga

Àliga cruel, imperial emblema

que de dalt estant la seva ombra imposa,

que ens empetiteix com un sol que crema

com si enlloc de cel hi hagués una llosa.

Símbol de la força, àliga imperial,

dominant el món de dalt del penó.

Retronen les trompes, glòria al general!

-          darrera desfila la carn de canó.

Però si arriba el foc i s’estén la flama

no el salvarà l’àliga, per més alt que voli,

caldrà reclutar negre d’Alabama

o un ànec ximplet salvi el Capitoli.

Oreneta

De sempre ha estat la musa del poeta

però d’un temps ençà ella també escriu

en el seu just llenguatge d’oreneta

el ric i matisat piu-piu, piu-piu.

Fa versos per poder fer un homenatge

als que van exaltar-la amb verb altiu;

a la seva grandesa, al seu mestratge,

amb tot agraïment, piu-piu, piu-piu.

Així canta a l’amor i a la passió,

al goig per una cara que somriu,

pel desig i pel bes que és també ardor

eleva un sensual piu-piu, piu-piu.

I a la casa de sempre, a les arrels,

a l’escalfor que recorda del niu,

a la llar, a la nit, a la llum dels estels,

a la seva infantesa,  piu-piu, piu-piu.

Pel somni de ser lliure, per les ales,

pel presoner, pel just i el fugitiu,

en contra el caçador i les seves bales,

en contra de les gàbies, piu-piu, piu-piu.

Enfront de l’àguila, el símbol de l’imperi,

un vers satíric, la llibertat que riu,

pel dissident que manté el seu criteri

uns versos subversius: piu-piu, piu-piu.

A l’enyorança per tot el temps passat

- al que heu perdut, a allò que reteniu –

al temps que se’ns esmuny, a aquella edat,

a la malenconia, piu-piu, piu-piu.

I a la natura que sempre l’acompanya,

al verd de l’arbre, a la remor del riu,

al sol ardent, a l’àrida muntanya

un cant emocionat, piu-piu, piu-piu.

I un cant espiritual per el misteri,

pel transcendent, com versos de l’Espriu,

pel foc, pel fum, la llum, pel que és eteri,

per l’eterna incertesa, piu-piu, piu-piu.

També a l’eternitat que són els fills

i a la mare que els duia a la matriu;

al nostre dia a dia, als fets senzills,

per la pau quotidiana, piu-piu, piu-piu.

I un èpic al·legat contra la guerra,

contra la mort que esquinça allò que viu.

Oda a l’heroi que a la vida s’aferra,

contra la destrucció, piu-piu, piu-piu.

A l’esperança per una vida nova,

a la llavor que cau i que reviu,

a l’ou recent, a la lloca que cova.

Pel futur que ja arriba, piu-piu, piu-piu.

I pels amics, per qualsevol ocell:

Pel rossinyol, la merla i la perdiu,

pel pardal, pel cucut i el passerell,

un cant a l’amistat, piu-piu, piu-piu.

I en record dels companys que ja no hi són,

als hiverns compartits, als jocs d’estiu,

a l’atzar, pel fatídic segon,

a la memòria, al plor, piu-piu, piu-piu.

També per tots vosaltres que escolteu,

que doneu al poema un nou caliu,

per l’orella amatent, complement de la veu,

entona l’oreneta el seu piu-piu, piu-piu.