Mabre, lithognathus mormyrus

Altres noms:  Mabret, mabritjol

Per si l’homofonia del nom en català no fos suficient, el nom llatí –el científic- insisteix en donar-li un aire mineral a aquest peix, amb aquest litho d’entrada. En desconec les raons i no hi veig justificació. Hi ha bestioles que simulen ser pedres i confondre’s amb l’entorn, però aquest no és per res el cas del mabre.

El mabre és un peix costaner, que es mou sobre fons sorrencs o llimosos en els que va picotejant per trobar-hi petits crustacis, cucs o mol·luscs. Pot arribar a una mida considerable, fins a uns 55 cm.

És un típic espàrid: cos llarg, ovalat, comprimit, perfil convex, boca petita, una sola aleta dorsal. Potser com que són dels més habituals als nostres mars, té la forma dels peixos que dibuixem els qui no som dibuixants. També l’ull fosc i rodó està situat exactament on el col·locaríem en el nostre dibuix.

Com a característiques més pròpies és una mica flac, té el cap gran i l’aleta de la cua escotada. El color és platejat, dins de l’aigua és un blanc trencat, amb unes ratlles verticals molt característiques que comencen on acaba el cap. Són fosques i alternes: una ratlla més fosca, més gruixuda i més llarga seguida d’ una ratlla més clara, més curta i més prima, sempre sobre el fons clar uniforme.

Està molt estès per molts mars del món, hi és a tot el Mediterrani i a tot l’Atlàntic oriental, a Sud-àfrica i a l’Índic. Quan és jove forma grups, però a mesura que es va fent gran es torna més solitari.

A vegades, per la manera que té d’anar escarbotant el fons sorrenc  dona la impressió que el seu cap gran li pesa. És tranquil i no massa ràpid, però prou desconfiat. No deixa que t’apropis gaire. No és el primer en fugir, però ben cert que tampoc és l’últim. Cal entendre-ho: és un peix apreciat i per tant objecte de pesca. Quan de jove caçava peixos amb arpó, un mabre de bona mida era sempre un bon trofeu, dels que la mare –farta de pops- deia: “Aquest sí que val la pena!”

Xoric, dactylopterus volitans

Altres noms: Ase, marmota, juliola voladora, oreneta, soliguer, verat volador, xoriguer

El xoric és una bestiola de disseny molt peculiar. Si existeix un creador de les bèsties de la natura, el dia que va crear el xoric li va donar per ser original. Devia coincidir amb els dies en que va crear l’ornitorinc. El mínim que podem dir-ne és que és diferent. Molt diferent.

L’estiu de 2012 a Menorca se’n veien molts. Jo no l’havia vist mai abans, ni tant sols en sabia l’existència, de manera que  quan, tot sopant, l’Estela i el Lluis ens en van parlar i el van descriure  me’ls mirava fascinat però pensant que exageraven. Massa extravagant!

Els atzars del mar –o l’abundància- va fer que, just l’endemà, mentre buscava escurçanes a Cala Pilar, me’n trobés un parell. I un parell més. En dies successius i en diferents cales en vaig anar veient diversos exemplars, quasi sempre en parelles. Un més gran de colors una mica més vius i un més petit, de tons més marronosos . Mascle i femella? Femella i mascle? Mare i fill? 

El xoric neda -o es passeja- calmosament sobre fons sorrencs. El seu aspecte és certament peculiar. El cos i sobretot el cap és molt quadrat, com cuirassat, lluny dels dissenys més aerodinàmics  dels peixos més nedadors. A aquest cos quadrat, com una caixa, se li adossen diversos adminicles com si fos una navalla suïssa o un cotxe de James Bond. La llista que en fa la wikipedia inclou: dues llargues espines a cada costat, una sobre el dors i l’altra sobre el preopercle; dues carenes sobre  l’extrem distal del peduncle caudal; dues aletes dorsals la primera amb dues espines lliures i les restants unides per una membrana i la segona amb una espina i la resta formada per radis tous; les pectorals queden dividides en dues parts l’anterior amb radis curts i la posterior llarga i ampla; aleta anal curta; ventrals en posició toràcica; caudal arrodonida en els joves i escotada en els adults.

De tot plegat el més espectacular són les pectorals. La del davant sembla una pota petita de drac i la del darrera és molt gran, com una ala de rat penat. Aquesta segona aleta pot anar plegada o obrir-se, talment un ventall. És com si un ocell hagués caigut al mar i s’hagués hagut d’espavilar per sobreviure-hi.

La coloració també és singular. Sobretot pels ocels que, com un vestit de faralaes , li recobreixen tot el cos. I encara un voraviu d’un blau intens remata la gran ala.

Als dos costats del cap, en una ubicació força lateral, uns ulls grans, negres i ben rodons li donen una expressió de bon jan. O això em sembla.

Expliquen que el nom de xoric li ve del soroll que fa quan el pesquen i el treuen de l’aigua. 

Si el veus, el pots acompanyar tanta estona com vulguis. No es espantadís ni ràpid. Amb gansoneria es va desplaçant prop del fons, a 8 o 10 metres de fondària. Menja crancs, petxines o petits peixos. Fa una bona mida, un parell de pams. Una bestiola ben diferent!

Vaca, serranus scriba

Altres noms:  Vaca serrana, serrà, serrana

La vaca és un peix molt comú en el Mediterrani meridional, on l’aigua és una mica més calenta. No és tant freqüent, encara que també se la pot trobar, en la costa més septentrional . És un peix molt de litoral, de poca fondària, ideal per a capbussaires aficionats.

Neda en zones poc profundes, en entorns de roca o de posidònia. Té fama de ser voraç. És un d’aquest animals que pot passar de depredat a depredador, quan es petit pot ser menjat per peixos i mol·luscs que seran els seu aliment quan el gran sigui ell.

El seu aspecte és molt inconfusible. És de color clar amb ratlles laterals de color fosc, tigrades, té una taca blanca al costat -més evident quan més gran és l’exemplar-, el morro afuat amb una gran boca, té grans aletes laterals i una dorsal generosa, totes de color groguenc, i molt característicament podem trobar-li colors blaus, vermells i marrons que dibuixen estranyes cal·ligrafies en la part superior del cap. L’scriba del seu nom científic li ve d’aquests arabescs. El nom més comú de vaca, dels colors blancs i negres. Pot arribar als 30 i pocs centímetres de llargària.

És un peix valent i tafaner. Sovint se’t queda mirant, plantant-te cara, fins i tot si t’hi apropes molt. Quan decideix que no l’interesses gira cua amb decisió però sense massa pressa: no és que fugi, és que se’n va.

Normalment és un peix solitari de manera que quan n’hi ha diversos junts i pendents d’un mateix punt busca bé, és molt probable que allí s’hi amagui un pop. La vaca ronda els pops per menjar els invertebrats que fugen del cefalòpode o per menjar el que el pop mastega malament amb el seu bec de lloro maldestre.

Pot ser mascle i femella, fins i tot es pot fecundar a sí mateix/a. Així que, a falta d'altres al·licients, s’aparella per mida, buscant un altre exemplar de la seva talla.

(També s’anomena vaca a una varietat de rajada. Impossible però de confondre.)

protula tubularia

Coses de la natura. Sembla una planta però és un animal. Un cuc. Un cuc del que en veiem la part que ensenya: la corona branquial i el tub calcari que el protegeix, com una closca.

La corona branquial és la part més bonica, els filaments acolorits que dansen amb la corrent com una esplèndida cabellera. El seu color varia d’un individu a un altre, des del blanc fins al vermell passant per carabasses i groc, sempre colors càlids. Els filaments són les brànquies, és a dir el filtre entre l’interior i l’exterior del cos, filtre per respirar i, en aquest cas, també per alimentar-se. Els microorganismes planctònics que arrossega la corrent són capturats i filtrats per la corona branquial. Per això acostuma a situar-se en zones amb alguna corrent: escletxes, entrades de coves, cantonades de rocam...

 El tub calcari, de color blanc, pot arribar als 10 cm. de llargària i als 8 mm de diàmetre.  Creix afegint anells. Dins hi viu el cuc pròpiament dit. Sempre adherit a alguna roca.

Se’n veuen bastants. La varietat tubularia és molt corrent, però hi ha moltes més espècies de protules. Les diferències entre algunes d’elles són extremadament subtils de manera que només els super-especialistes són capaços de distingir-les. Potser no ens cal.

El que sí ens caldria és un nom català per aquestes bestioles. No he estat capaç de trobar-lo. Només el nom científic, en llatí.