Estrella de mar, echinaster sepositus/ ophidiaster ophidianus

Altres noms: Estela marina, estrella vermella

 Anomenem estrelles de mar a tot un seguit d’espècies molt variades sobre les que els biòlegs tenen dubtes sobre el seu parentiu. Totes són equinoderms. O sigui animals marins amb simetria pentaradiada, és dir que entorn a la boca creixen cinc parts idèntiques entre elles, el que comunament anomenem les potes o braços . No tenen cap. La boca es troba en la part inferior, la que va enganxada a la paret o al fons marí. Per menjar es posen sobre el mol·lusc – el seu aliment -, amb la boca n’obren les valves i després treuen l’estomac per la boca (literalment) per cruspir-se l’animaló. No es pot dir doncs que assaboreixin gaire el menjar.

Dins el món de les estrelles de mar - asterozous en terminologia científica – es distingeixen dues classes: els asteroïdeus, de cos més gruixut, i els ofiuroïdeus, amb els braços estireganyats, com potes d’aranya. De cada una de les classes se’n coneixen unes 1.500 espècies diferents.

L’estrella de mar més fàcil de veure en les nostres latituds i a fondària de busseig sense bombones és l’estrella vermella, també perquè el seu color cridaner sembla que ens faci senyals.

La trobem al fons o en les parets rocoses, també enmig de camps de posidònia. Alguna vegada els hi falta una pota sencera. No hi fa res: se'ls regenera. I no només: L'estrella de mar es pot reproduir a partir de la pota escindida que es capaç de regenerar-se i formar un nou individu. Això no vol dir que aquest sigui el procediment habitual de reproducció, que és per ous.

Una estrella de mar vermella és una preciositat de color que ens saluda des del fons. En els tons apagats de la llum filtrada en blaus, el vermell de la echinaster sepositus o de la ophidiaster ophidianus és com un esclat.  M’agrada trobar estrelles de mar. Sobretot estrelles vermelles. Podeu notar-ho aquí.

Raor, xyrichtys novacula

Altres noms:  Rasó

Un raor és una navalla d’afaitar, un instrument de tall molt fi, sense a penes gruix. Clarament l’objecte ha posat nom al peix, ja que aquesta és la característica principal del raor: No té quasi gruix. A més té una forma força quadrada, el tomb del cap és brusc, en angle recte, sense morro.  Té un ullet petit en la part alta del cap.

Té una coloració singular. Fora l’aigua és de tons rosats, amb abundants taques blaves que dibuixen una sanefa. Dins de l’aigua el rosat és més aviat marronós i el contrast força menys viu. Però no per això deixa de ser un peix singular, únic, inconfusible.

Pot arribar a fer 30 cm de llarg.

Es passeja en aigües calentones sobre fons de sorra molt neta. És per tant més fàcil de trobar a les illes i cap al sud. A l’estiu s’apropa força al litoral. Normalment forma petits grups però no bandades. És a dir que se’n troben diversos exemplars relativament a prop uns dels altres però cada un actua de manera independent.  Si es senten en perill s’enfonsen en l’arena.

És un peix molt apreciat i, per tant, la seva pesca està molt regulada, amb períodes de veda molt estrictes.  Amb el Jordi Tàpies, de ben nens, n’havíem pescat des d’una barqueta a la costa de Pineda de mar. El mateix dia vam pescar, també amb canya, un peix aranya. L’ensurt del Fermí –el pare del Jordi- quan va veure aparèixer el peix a la superfície l’he recordat sempre més. Havia oblidat però el raor fins que a l’estiu, a Menorca, el vaig veure nedant sota l’aigua per primera vegada. Potser l’escalfament del mar l’ha apropat a platges on abans no es trobava. Potser la veda estricta n’ha augmentat el nombre. Un peix bonic de veure, per diferent.