La família dels
peixos cartilaginosos és un ampli univers que inclou rajades, mantes,
tremoloses, taurons i peixos serra. La seva classificació en ordres i subordres
suscita alguns debats entorn subtileses lligades a aspectes evolutius que a mi
se m’escapen i poc tenen a veure amb l’experiència d’un capbussador amateur. En
tot cas, tenen l’esquelet cartilaginós com a característica principal. I, pel
que fa a nosaltres, aficionats al busseig, sempre són una troballa remarcable.
En les nostres
latituds, l’escurçana és dels més assequibles de trobar ja que s’apropa força a
la costa i es mou en aigües poc profundes, sempre sobre fons sorrencs.
És relativament
petit, fins mig metres o una mica més; de color variable: marronós, gris, beix,
fosc, amb el ventre ben blanc; el cos o
disc té una forma romboïdal, sense aletes; la cua, tan llarga com tot el cos,
té forma de fuet, amb un fibló molt verinós a la punta que utilitza
defensivament; els ulls, situats en la part superior del cos, tenen un
característic color clar.
Acostumen a formar
grups. No és que nedin plegades o que actuïn a l’hora, no és tracta de cap
bandada, senzillament que on en trobes una en pots trobar més, uns metres més
enllà o uns metres més ençà.
Són força
sedentàries. S’estan quietes o semi-enterrades, quan es desplacen ho fan calmosament.
No és un peix ràpid. En aquest sentit, fan de bon acompanyar.
Una curiositat: Com
que tenen la boca en la part ventral, enganxada al fons sorrenc, tenen un
mecanisme curiós de respiració: Ho fan a través d’un petit orifici que hi ha
darrera de l’ull, expulsant després l’aigua respirada per les brànquies que hi
ha al costat de la boca.
Tenen el nedar
elegant dels peixos d’aquest tipus. Baten la part lateral del cos, com si
volessin, normalment molt a prop del fons. Compte, però, al fer-les nedar: cal recordar que la cua pot produir una
picada molt dolorosa.
