Sota l’aigua, al mar, hi ha molta més vida que
els peixos. Hi ha, per exemple, una gran varietat de cucs com és el cas d'aquest primitiu poliquet.
L’animaló s’arrossega pel fons amb aquest
color tan vistos, vermell o carbassa. Fa ben bé un pam de llargària i un parell
de cm d'ample Llegeixo que està compost de 125 (ni un més ni un menys)
segments idèntics a excepció del cap i de la cua. De cada un d'aquests segments
surten com uns filaments blancs, les quetes, que són rígides i constitueixen
l’arma de defensa principal del cuc: Les clava en l’agressor (ni que sigui un
agressor involuntari) i són verinoses.
Com amb bona part de les bestioles vistoses,
de colors vius, cal desconfiar-ne, doncs.
El nom de cuc de foc ve justament de la sensació dolorosa de cremor que
provoquen les quetes en els humans. I encara pot ser pitjor i produir mareig i
nàusees i fins i tot desmais. L’efecte desapareix en hores. Les quetes no es
poden treure amb pinces, recomanen fer-ho enganxant cinta adhesiva que al
desenganxar-se arrossega i s’enduu les
maleïdes quetes. Convé també tractar la zona afectada amb alcohol o amb
amoníac.
Òbviament el que cal fer és anar amb compte. Tampoc
cal apropar-s’hi massa. Fet i fet, en les nostres costes no se'n troben. En el
Mediterrani només es troba en les costes meridionals. Jo el vaig veure i
fotografiar a les illes Cíclades. I em va agradar trobar-lo. En el gris apagat
del fons del mar fa bonic el vermell llampant d'aquest cuc tan articulat.
