Rabosa, blènnids

Rabosa és el nom que vaig aprendre de nen per anomenar les diferents espècies que conformen l’àmplia família del blènnids. És com els anomenaven a Menorca. A Catalunya, en canvi,  és més freqüent el nom de bavosa.

N’hi ha una pila, amb diferències més o menys ostensibles entre les diferents espècies. Quasi tothom que s’hagi posat ulleres de busseig i hagi entrat al mar n’haurà vist algun. Són peixos (o peixets) molt costaners, sovint arran de la riba. Potser fins i tot a punt de sortir de l’aigua.

De blènnids hi ha una seixantena de gèneres i alguns centenars d’espècies. Al Mediterrani n’hi podem trobar una vintena. Entre elles el blennius ocellaris (ase mossegaire, bavosa ocel·lada, dormilega, papagai, burret, futarra, rabosa, rabosa d’ullot negre, toret);  el lipophrys canevae (rabosa, bavosa de mar);  el lipophrys nigriceps (rabosa negra, dormilega negra);  el lipophrys pholis (bavosa de cinc); el parablennius gattorugine (gall faver, cabut, capsigrany, bavosa grisa, rabosa, dormilega, bavosa de mar); el parablennius pilicornis (bavosa de plomall); el parablennius rouxi (bavosa de banda negra, bavosa blanca, bavosa de mar); el parablennius sanguinolentus (llepissós, capsigrany, futarra, rabosa, rabosa fea, bavosa llangardaix); el parablennius tentacularis (banyut, bavosa banyuda, bavosa de mar, rabosa banyuda); el parablennius zvonimiri (rabosa petita, rabosa menuda, bavosa de llum, bavosa menuda)


A totes se les anomena bavosa o rabosa amb algun adjectiu o descripció afegit.

Les raboses, bavoses o blènnids són peixos relativament petits. Al Mediterrani algun exemplar de rabosa grisa pot arribar als 30 cm, però generalment la majoria d’espècies no arriben als 15 cm, sovint ni als 10.

És característica d’aquests peixos la posició dreta en que s’estan, una posició que és possible per les aletes ventrals tan úniques que tenen, adaptades per fer aquesta funció. A més, la part anterior del cos és més alta que la part posterior, el que reforça la sensació d’un atleta a punt d’arrencar a córrer una carrera de 100 m. 

Poden tenir tentacles supraorbitals o nasals.

No tenen escames i la pell és mucosa. D’aquí li ve el nom de bavosa.

El color pot variar en funció del sexe, l’entorn, l’estat de zel, l’estrès, etc.  No és per tant una característica de la que ens puguem refiar per distingir les diferents espècies.

Els ulls són grossos i presenten una gran mobilitat. Podríem dir –potser exagerant- que es tracta d’uns peixos expressius. A més, de caràcter solen ser curiosos, tafaners, de manera que venen a veure que fem. I si s’amaguen ho fan poca estona doncs la xafarderia els pot i de seguida tornen a sortir a espiar-nos.

Té un nedar serpentejant, avança per l’embranzida que es dona arquejant el cos i no per la batuda de les aletes com fan els altres peixos -anguil·liformes al marge-.

Per tot plegat tens la sensació de que es tracta de peixos evolucionats, a punt a punt per fer el salt a amfibi i després a rèptil. Que són tant a prop del litoral perquè s’estan pensant seriosament si surten definitivament del mar per instal·lar-se en terra ferma o si encara esperen una mica. Que són com uns tritons que encara no han acabat de sortir de l’aigua. No deu ser una impressió massa errada: Algunes espècies de rabosa són capaces d’aguantar alguna estona fora de l’aigua, per exemple en marees baixes.

Un peix molt més interessant del que sembla i al que sovint no parem l’atenció que es mereix. Serà perquè és fàcil de veure. Serà pel seu nul valor culinari. Serà pel refús instintiu al tacte mucós. 

Mabre, lithognathus mormyrus

Altres noms:  Mabret, mabritjol

Per si l’homofonia del nom en català no fos suficient, el nom llatí –el científic- insisteix en donar-li un aire mineral a aquest peix, amb aquest litho d’entrada. En desconec les raons i no hi veig justificació. Hi ha bestioles que simulen ser pedres i confondre’s amb l’entorn, però aquest no és per res el cas del mabre.

El mabre és un peix costaner, que es mou sobre fons sorrencs o llimosos en els que va picotejant per trobar-hi petits crustacis, cucs o mol·luscs. Pot arribar a una mida considerable, fins a uns 55 cm.

És un típic espàrid: cos llarg, ovalat, comprimit, perfil convex, boca petita, una sola aleta dorsal. Potser com que són dels més habituals als nostres mars, té la forma dels peixos que dibuixem els qui no som dibuixants. També l’ull fosc i rodó està situat exactament on el col·locaríem en el nostre dibuix.

Com a característiques més pròpies és una mica flac, té el cap gran i l’aleta de la cua escotada. El color és platejat, dins de l’aigua és un blanc trencat, amb unes ratlles verticals molt característiques que comencen on acaba el cap. Són fosques i alternes: una ratlla més fosca, més gruixuda i més llarga seguida d’ una ratlla més clara, més curta i més prima, sempre sobre el fons clar uniforme.

Està molt estès per molts mars del món, hi és a tot el Mediterrani i a tot l’Atlàntic oriental, a Sud-àfrica i a l’Índic. Quan és jove forma grups, però a mesura que es va fent gran es torna més solitari.

A vegades, per la manera que té d’anar escarbotant el fons sorrenc  dona la impressió que el seu cap gran li pesa. És tranquil i no massa ràpid, però prou desconfiat. No deixa que t’apropis gaire. No és el primer en fugir, però ben cert que tampoc és l’últim. Cal entendre-ho: és un peix apreciat i per tant objecte de pesca. Quan de jove caçava peixos amb arpó, un mabre de bona mida era sempre un bon trofeu, dels que la mare –farta de pops- deia: “Aquest sí que val la pena!”

Xoric, dactylopterus volitans

Altres noms: Ase, marmota, juliola voladora, oreneta, soliguer, verat volador, xoriguer

El xoric és una bestiola de disseny molt peculiar. Si existeix un creador de les bèsties de la natura, el dia que va crear el xoric li va donar per ser original. Devia coincidir amb els dies en que va crear l’ornitorinc. El mínim que podem dir-ne és que és diferent. Molt diferent.

L’estiu de 2012 a Menorca se’n veien molts. Jo no l’havia vist mai abans, ni tant sols en sabia l’existència, de manera que  quan, tot sopant, l’Estela i el Lluis ens en van parlar i el van descriure  me’ls mirava fascinat però pensant que exageraven. Massa extravagant!

Els atzars del mar –o l’abundància- va fer que, just l’endemà, mentre buscava escurçanes a Cala Pilar, me’n trobés un parell. I un parell més. En dies successius i en diferents cales en vaig anar veient diversos exemplars, quasi sempre en parelles. Un més gran de colors una mica més vius i un més petit, de tons més marronosos . Mascle i femella? Femella i mascle? Mare i fill? 

El xoric neda -o es passeja- calmosament sobre fons sorrencs. El seu aspecte és certament peculiar. El cos i sobretot el cap és molt quadrat, com cuirassat, lluny dels dissenys més aerodinàmics  dels peixos més nedadors. A aquest cos quadrat, com una caixa, se li adossen diversos adminicles com si fos una navalla suïssa o un cotxe de James Bond. La llista que en fa la wikipedia inclou: dues llargues espines a cada costat, una sobre el dors i l’altra sobre el preopercle; dues carenes sobre  l’extrem distal del peduncle caudal; dues aletes dorsals la primera amb dues espines lliures i les restants unides per una membrana i la segona amb una espina i la resta formada per radis tous; les pectorals queden dividides en dues parts l’anterior amb radis curts i la posterior llarga i ampla; aleta anal curta; ventrals en posició toràcica; caudal arrodonida en els joves i escotada en els adults.

De tot plegat el més espectacular són les pectorals. La del davant sembla una pota petita de drac i la del darrera és molt gran, com una ala de rat penat. Aquesta segona aleta pot anar plegada o obrir-se, talment un ventall. És com si un ocell hagués caigut al mar i s’hagués hagut d’espavilar per sobreviure-hi.

La coloració també és singular. Sobretot pels ocels que, com un vestit de faralaes , li recobreixen tot el cos. I encara un voraviu d’un blau intens remata la gran ala.

Als dos costats del cap, en una ubicació força lateral, uns ulls grans, negres i ben rodons li donen una expressió de bon jan. O això em sembla.

Expliquen que el nom de xoric li ve del soroll que fa quan el pesquen i el treuen de l’aigua. 

Si el veus, el pots acompanyar tanta estona com vulguis. No es espantadís ni ràpid. Amb gansoneria es va desplaçant prop del fons, a 8 o 10 metres de fondària. Menja crancs, petxines o petits peixos. Fa una bona mida, un parell de pams. Una bestiola ben diferent!

Vaca, serranus scriba

Altres noms:  Vaca serrana, serrà, serrana

La vaca és un peix molt comú en el Mediterrani meridional, on l’aigua és una mica més calenta. No és tant freqüent, encara que també se la pot trobar, en la costa més septentrional . És un peix molt de litoral, de poca fondària, ideal per a capbussaires aficionats.

Neda en zones poc profundes, en entorns de roca o de posidònia. Té fama de ser voraç. És un d’aquest animals que pot passar de depredat a depredador, quan es petit pot ser menjat per peixos i mol·luscs que seran els seu aliment quan el gran sigui ell.

El seu aspecte és molt inconfusible. És de color clar amb ratlles laterals de color fosc, tigrades, té una taca blanca al costat -més evident quan més gran és l’exemplar-, el morro afuat amb una gran boca, té grans aletes laterals i una dorsal generosa, totes de color groguenc, i molt característicament podem trobar-li colors blaus, vermells i marrons que dibuixen estranyes cal·ligrafies en la part superior del cap. L’scriba del seu nom científic li ve d’aquests arabescs. El nom més comú de vaca, dels colors blancs i negres. Pot arribar als 30 i pocs centímetres de llargària.

És un peix valent i tafaner. Sovint se’t queda mirant, plantant-te cara, fins i tot si t’hi apropes molt. Quan decideix que no l’interesses gira cua amb decisió però sense massa pressa: no és que fugi, és que se’n va.

Normalment és un peix solitari de manera que quan n’hi ha diversos junts i pendents d’un mateix punt busca bé, és molt probable que allí s’hi amagui un pop. La vaca ronda els pops per menjar els invertebrats que fugen del cefalòpode o per menjar el que el pop mastega malament amb el seu bec de lloro maldestre.

Pot ser mascle i femella, fins i tot es pot fecundar a sí mateix/a. Així que, a falta d'altres al·licients, s’aparella per mida, buscant un altre exemplar de la seva talla.

(També s’anomena vaca a una varietat de rajada. Impossible però de confondre.)

protula tubularia

Coses de la natura. Sembla una planta però és un animal. Un cuc. Un cuc del que en veiem la part que ensenya: la corona branquial i el tub calcari que el protegeix, com una closca.

La corona branquial és la part més bonica, els filaments acolorits que dansen amb la corrent com una esplèndida cabellera. El seu color varia d’un individu a un altre, des del blanc fins al vermell passant per carabasses i groc, sempre colors càlids. Els filaments són les brànquies, és a dir el filtre entre l’interior i l’exterior del cos, filtre per respirar i, en aquest cas, també per alimentar-se. Els microorganismes planctònics que arrossega la corrent són capturats i filtrats per la corona branquial. Per això acostuma a situar-se en zones amb alguna corrent: escletxes, entrades de coves, cantonades de rocam...

 El tub calcari, de color blanc, pot arribar als 10 cm. de llargària i als 8 mm de diàmetre.  Creix afegint anells. Dins hi viu el cuc pròpiament dit. Sempre adherit a alguna roca.

Se’n veuen bastants. La varietat tubularia és molt corrent, però hi ha moltes més espècies de protules. Les diferències entre algunes d’elles són extremadament subtils de manera que només els super-especialistes són capaços de distingir-les. Potser no ens cal.

El que sí ens caldria és un nom català per aquestes bestioles. No he estat capaç de trobar-lo. Només el nom científic, en llatí. 

Garrotí del 24 de maig de 2013

Estan buscant a Madrid
ajuda contra el Sinistre
que es veu que aquella ciutat
està plena de ministres.

Que el Wert es va quedar curt
reformant l'educació
i encara en alguna escola
s'hi ensenya la evolució.

I al garrotin i al garrotan sort que amb el Rouco ho arreglaran.

http://www.diarioprogresista.es/el-arzobispado-cree-que-madrid--necesita-mas-exorcistas-30659.htm

Estrella de mar, echinaster sepositus/ ophidiaster ophidianus

Altres noms: Estela marina, estrella vermella

 Anomenem estrelles de mar a tot un seguit d’espècies molt variades sobre les que els biòlegs tenen dubtes sobre el seu parentiu. Totes són equinoderms. O sigui animals marins amb simetria pentaradiada, és dir que entorn a la boca creixen cinc parts idèntiques entre elles, el que comunament anomenem les potes o braços . No tenen cap. La boca es troba en la part inferior, la que va enganxada a la paret o al fons marí. Per menjar es posen sobre el mol·lusc – el seu aliment -, amb la boca n’obren les valves i després treuen l’estomac per la boca (literalment) per cruspir-se l’animaló. No es pot dir doncs que assaboreixin gaire el menjar.

Dins el món de les estrelles de mar - asterozous en terminologia científica – es distingeixen dues classes: els asteroïdeus, de cos més gruixut, i els ofiuroïdeus, amb els braços estireganyats, com potes d’aranya. De cada una de les classes se’n coneixen unes 1.500 espècies diferents.

L’estrella de mar més fàcil de veure en les nostres latituds i a fondària de busseig sense bombones és l’estrella vermella, també perquè el seu color cridaner sembla que ens faci senyals.

La trobem al fons o en les parets rocoses, també enmig de camps de posidònia. Alguna vegada els hi falta una pota sencera. No hi fa res: se'ls regenera. I no només: L'estrella de mar es pot reproduir a partir de la pota escindida que es capaç de regenerar-se i formar un nou individu. Això no vol dir que aquest sigui el procediment habitual de reproducció, que és per ous.

Una estrella de mar vermella és una preciositat de color que ens saluda des del fons. En els tons apagats de la llum filtrada en blaus, el vermell de la echinaster sepositus o de la ophidiaster ophidianus és com un esclat.  M’agrada trobar estrelles de mar. Sobretot estrelles vermelles. Podeu notar-ho aquí.