Garrotí del 24 de maig de 2013

Estan buscant a Madrid
ajuda contra el Sinistre
que es veu que aquella ciutat
està plena de ministres.

Que el Wert es va quedar curt
reformant l'educació
i encara en alguna escola
s'hi ensenya la evolució.

I al garrotin i al garrotan sort que amb el Rouco ho arreglaran.

http://www.diarioprogresista.es/el-arzobispado-cree-que-madrid--necesita-mas-exorcistas-30659.htm

Estrella de mar, echinaster sepositus/ ophidiaster ophidianus

Altres noms: Estela marina, estrella vermella

 Anomenem estrelles de mar a tot un seguit d’espècies molt variades sobre les que els biòlegs tenen dubtes sobre el seu parentiu. Totes són equinoderms. O sigui animals marins amb simetria pentaradiada, és dir que entorn a la boca creixen cinc parts idèntiques entre elles, el que comunament anomenem les potes o braços . No tenen cap. La boca es troba en la part inferior, la que va enganxada a la paret o al fons marí. Per menjar es posen sobre el mol·lusc – el seu aliment -, amb la boca n’obren les valves i després treuen l’estomac per la boca (literalment) per cruspir-se l’animaló. No es pot dir doncs que assaboreixin gaire el menjar.

Dins el món de les estrelles de mar - asterozous en terminologia científica – es distingeixen dues classes: els asteroïdeus, de cos més gruixut, i els ofiuroïdeus, amb els braços estireganyats, com potes d’aranya. De cada una de les classes se’n coneixen unes 1.500 espècies diferents.

L’estrella de mar més fàcil de veure en les nostres latituds i a fondària de busseig sense bombones és l’estrella vermella, també perquè el seu color cridaner sembla que ens faci senyals.

La trobem al fons o en les parets rocoses, també enmig de camps de posidònia. Alguna vegada els hi falta una pota sencera. No hi fa res: se'ls regenera. I no només: L'estrella de mar es pot reproduir a partir de la pota escindida que es capaç de regenerar-se i formar un nou individu. Això no vol dir que aquest sigui el procediment habitual de reproducció, que és per ous.

Una estrella de mar vermella és una preciositat de color que ens saluda des del fons. En els tons apagats de la llum filtrada en blaus, el vermell de la echinaster sepositus o de la ophidiaster ophidianus és com un esclat.  M’agrada trobar estrelles de mar. Sobretot estrelles vermelles. Podeu notar-ho aquí.

Raor, xyrichtys novacula

Altres noms:  Rasó

Un raor és una navalla d’afaitar, un instrument de tall molt fi, sense a penes gruix. Clarament l’objecte ha posat nom al peix, ja que aquesta és la característica principal del raor: No té quasi gruix. A més té una forma força quadrada, el tomb del cap és brusc, en angle recte, sense morro.  Té un ullet petit en la part alta del cap.

Té una coloració singular. Fora l’aigua és de tons rosats, amb abundants taques blaves que dibuixen una sanefa. Dins de l’aigua el rosat és més aviat marronós i el contrast força menys viu. Però no per això deixa de ser un peix singular, únic, inconfusible.

Pot arribar a fer 30 cm de llarg.

Es passeja en aigües calentones sobre fons de sorra molt neta. És per tant més fàcil de trobar a les illes i cap al sud. A l’estiu s’apropa força al litoral. Normalment forma petits grups però no bandades. És a dir que se’n troben diversos exemplars relativament a prop uns dels altres però cada un actua de manera independent.  Si es senten en perill s’enfonsen en l’arena.

És un peix molt apreciat i, per tant, la seva pesca està molt regulada, amb períodes de veda molt estrictes.  Amb el Jordi Tàpies, de ben nens, n’havíem pescat des d’una barqueta a la costa de Pineda de mar. El mateix dia vam pescar, també amb canya, un peix aranya. L’ensurt del Fermí –el pare del Jordi- quan va veure aparèixer el peix a la superfície l’he recordat sempre més. Havia oblidat però el raor fins que a l’estiu, a Menorca, el vaig veure nedant sota l’aigua per primera vegada. Potser l’escalfament del mar l’ha apropat a platges on abans no es trobava. Potser la veda estricta n’ha augmentat el nombre. Un peix bonic de veure, per diferent.

Escurçana, dasyatis pastinaca

Altres noms: Escurçó, ferrassa, milà, milana, tòtina, caro, ullverd

La família dels peixos cartilaginosos és un ampli univers que inclou rajades, mantes, tremoloses, taurons i peixos serra. La seva classificació en ordres i subordres suscita alguns debats entorn subtileses lligades a aspectes evolutius que a mi se m’escapen i poc tenen a veure amb l’experiència d’un capbussador amateur. En tot cas, tenen l’esquelet cartilaginós com a característica principal. I, pel que fa a nosaltres, aficionats al busseig, sempre són una troballa remarcable.

En les nostres latituds, l’escurçana és dels més assequibles de trobar ja que s’apropa força a la costa i es mou en aigües poc profundes, sempre sobre fons sorrencs.

És relativament petit, fins mig metres o una mica més; de color variable: marronós, gris, beix, fosc, amb el ventre ben blanc;  el cos o disc té una forma romboïdal, sense aletes; la cua, tan llarga com tot el cos, té forma de fuet, amb un fibló molt verinós a la punta que utilitza defensivament; els ulls, situats en la part superior del cos, tenen un característic color clar.

Acostumen a formar grups. No és que nedin plegades o que actuïn a l’hora, no és tracta de cap bandada, senzillament que on en trobes una en pots trobar més, uns metres més enllà o uns metres més ençà.

Són força sedentàries. S’estan quietes o semi-enterrades, quan es desplacen ho fan calmosament. No és un peix ràpid. En aquest sentit, fan de bon acompanyar.

Una curiositat: Com que tenen la boca en la part ventral, enganxada al fons sorrenc, tenen un mecanisme curiós de respiració: Ho fan a través d’un petit orifici que hi ha darrera de l’ull, expulsant després l’aigua respirada per les brànquies que hi ha al costat de la boca.

Tenen el nedar elegant dels peixos d’aquest tipus. Baten la part lateral del cos, com si volessin, normalment molt a prop del fons. Compte, però, al fer-les nedar:  cal recordar que la cua pot produir una picada molt dolorosa. 

Cuc de foc, hermodice carunculata

Sota l’aigua, al mar, hi ha molta més vida que els peixos. Hi ha, per exemple, una gran varietat de cucs com és el cas d'aquest primitiu poliquet.

L’animaló s’arrossega pel fons amb aquest color tan vistos, vermell o carbassa. Fa ben bé un pam de llargària i un parell de cm d'ample  Llegeixo que està compost de 125 (ni un més ni un menys) segments idèntics a excepció del cap i de la cua. De cada un d'aquests segments surten com uns filaments blancs, les quetes, que són rígides i constitueixen l’arma de defensa principal del cuc: Les clava en l’agressor (ni que sigui un agressor involuntari) i són verinoses.

Com amb bona part de les bestioles vistoses, de colors vius, cal desconfiar-ne, doncs.  El nom de cuc de foc ve justament de la sensació dolorosa de cremor que provoquen les quetes en els humans. I encara pot ser pitjor i produir mareig i nàusees i fins i tot desmais. L’efecte desapareix en hores. Les quetes no es poden treure amb pinces, recomanen fer-ho enganxant cinta adhesiva que al desenganxar-se arrossega  i s’enduu les maleïdes quetes. Convé també tractar la zona afectada amb alcohol o amb amoníac.

Òbviament el que cal fer és anar amb compte. Tampoc cal apropar-s’hi massa. Fet i fet, en les nostres costes no se'n troben. En el Mediterrani només es troba en les costes meridionals. Jo el vaig veure i fotografiar a les illes Cíclades. I em va agradar trobar-lo. En el gris apagat del fons del mar fa bonic el vermell llampant d'aquest cuc tan articulat. 

Stephanolepis diaspros

Es tracta d'un peix tropical, originari del golf Pèrsic i del mar Roig que ha entrat al Mediterrani a través del Canal de Suez. Jo el vaig veure i fotografiar a les Illes Cíclades, en concret al sud de la illa de Sifnos.

M’he tornat boig intentant trobar-li un nom. Ara estic quasi segur que es tracta del stephanolepis diaspros. Però si algú pot confirmar-ho o contradir-ho, ho agrairé. Com que no té cap tradició a casa nostra (on no es troba), no té un nom català. Ja em va bé, doncs, el nom científic que té ressonàncies gregues perquè és en aigües de l’Egeu on vaig trobar-lo. Però per abreujar li direm Stephan.

Nedava lentament, una mica de gairell, com despistat. No va fugir quan m’hi vaig apropar. Era molt a prop de la costa, en un fons molt divers de sorra, roques i posidònia. No hi hauria més de 2 o 3 metres de fondària, molt lluny per tant dels 25-50 m. que li atribueixen les guies.

L’Stephan és un peix en dues dimensions: Bona llargària, bona alçada, però gens de gruix. El cos fa una forma romboïdal. L’aleta dorsal li comença molt enrere, però ho fa de manera espectacular, amb un plomall inicial llarguíssim  En l’arrencada de les aletes laterals té una taca clara, el que crea la sensació de que aquestes aletes li han estat  afegides amb posterioritat a la fabricació del peix.  Té una boqueta de pinyó molt particular (fa morros) que és la característica principal de l’ordre dels tetraodontiformes al que pertany.  Color clar amb clapes marronoses de camuflatge.

Garrotí del 18 d'octubre de 2012

Traficaven molts diners/ els d'una màfia oriental/ i per transportar el paquet/ van fitxar en Nacho Vidal.

Al garrotin i al garrotan aquesta vegada l'han fet molt gland.