Escurçana, dasyatis pastinaca

Altres noms: Escurçó, ferrassa, milà, milana, tòtina, caro, ullverd

La família dels peixos cartilaginosos és un ampli univers que inclou rajades, mantes, tremoloses, taurons i peixos serra. La seva classificació en ordres i subordres suscita alguns debats entorn subtileses lligades a aspectes evolutius que a mi se m’escapen i poc tenen a veure amb l’experiència d’un capbussador amateur. En tot cas, tenen l’esquelet cartilaginós com a característica principal. I, pel que fa a nosaltres, aficionats al busseig, sempre són una troballa remarcable.

En les nostres latituds, l’escurçana és dels més assequibles de trobar ja que s’apropa força a la costa i es mou en aigües poc profundes, sempre sobre fons sorrencs.

És relativament petit, fins mig metres o una mica més; de color variable: marronós, gris, beix, fosc, amb el ventre ben blanc;  el cos o disc té una forma romboïdal, sense aletes; la cua, tan llarga com tot el cos, té forma de fuet, amb un fibló molt verinós a la punta que utilitza defensivament; els ulls, situats en la part superior del cos, tenen un característic color clar.

Acostumen a formar grups. No és que nedin plegades o que actuïn a l’hora, no és tracta de cap bandada, senzillament que on en trobes una en pots trobar més, uns metres més enllà o uns metres més ençà.

Són força sedentàries. S’estan quietes o semi-enterrades, quan es desplacen ho fan calmosament. No és un peix ràpid. En aquest sentit, fan de bon acompanyar.

Una curiositat: Com que tenen la boca en la part ventral, enganxada al fons sorrenc, tenen un mecanisme curiós de respiració: Ho fan a través d’un petit orifici que hi ha darrera de l’ull, expulsant després l’aigua respirada per les brànquies que hi ha al costat de la boca.

Tenen el nedar elegant dels peixos d’aquest tipus. Baten la part lateral del cos, com si volessin, normalment molt a prop del fons. Compte, però, al fer-les nedar:  cal recordar que la cua pot produir una picada molt dolorosa. 

Cuc de foc, hermodice carunculata

Sota l’aigua, al mar, hi ha molta més vida que els peixos. Hi ha, per exemple, una gran varietat de cucs com és el cas d'aquest primitiu poliquet.

L’animaló s’arrossega pel fons amb aquest color tan vistos, vermell o carbassa. Fa ben bé un pam de llargària i un parell de cm d'ample  Llegeixo que està compost de 125 (ni un més ni un menys) segments idèntics a excepció del cap i de la cua. De cada un d'aquests segments surten com uns filaments blancs, les quetes, que són rígides i constitueixen l’arma de defensa principal del cuc: Les clava en l’agressor (ni que sigui un agressor involuntari) i són verinoses.

Com amb bona part de les bestioles vistoses, de colors vius, cal desconfiar-ne, doncs.  El nom de cuc de foc ve justament de la sensació dolorosa de cremor que provoquen les quetes en els humans. I encara pot ser pitjor i produir mareig i nàusees i fins i tot desmais. L’efecte desapareix en hores. Les quetes no es poden treure amb pinces, recomanen fer-ho enganxant cinta adhesiva que al desenganxar-se arrossega  i s’enduu les maleïdes quetes. Convé també tractar la zona afectada amb alcohol o amb amoníac.

Òbviament el que cal fer és anar amb compte. Tampoc cal apropar-s’hi massa. Fet i fet, en les nostres costes no se'n troben. En el Mediterrani només es troba en les costes meridionals. Jo el vaig veure i fotografiar a les illes Cíclades. I em va agradar trobar-lo. En el gris apagat del fons del mar fa bonic el vermell llampant d'aquest cuc tan articulat. 

Stephanolepis diaspros

Es tracta d'un peix tropical, originari del golf Pèrsic i del mar Roig que ha entrat al Mediterrani a través del Canal de Suez. Jo el vaig veure i fotografiar a les Illes Cíclades, en concret al sud de la illa de Sifnos.

M’he tornat boig intentant trobar-li un nom. Ara estic quasi segur que es tracta del stephanolepis diaspros. Però si algú pot confirmar-ho o contradir-ho, ho agrairé. Com que no té cap tradició a casa nostra (on no es troba), no té un nom català. Ja em va bé, doncs, el nom científic que té ressonàncies gregues perquè és en aigües de l’Egeu on vaig trobar-lo. Però per abreujar li direm Stephan.

Nedava lentament, una mica de gairell, com despistat. No va fugir quan m’hi vaig apropar. Era molt a prop de la costa, en un fons molt divers de sorra, roques i posidònia. No hi hauria més de 2 o 3 metres de fondària, molt lluny per tant dels 25-50 m. que li atribueixen les guies.

L’Stephan és un peix en dues dimensions: Bona llargària, bona alçada, però gens de gruix. El cos fa una forma romboïdal. L’aleta dorsal li comença molt enrere, però ho fa de manera espectacular, amb un plomall inicial llarguíssim  En l’arrencada de les aletes laterals té una taca clara, el que crea la sensació de que aquestes aletes li han estat  afegides amb posterioritat a la fabricació del peix.  Té una boqueta de pinyó molt particular (fa morros) que és la característica principal de l’ordre dels tetraodontiformes al que pertany.  Color clar amb clapes marronoses de camuflatge.

Garrotí del 18 d'octubre de 2012

Traficaven molts diners/ els d'una màfia oriental/ i per transportar el paquet/ van fitxar en Nacho Vidal.

Al garrotin i al garrotan aquesta vegada l'han fet molt gland.

Morena, muraena helena

Altres noms:  Morena vera, moret, morena del Mediterrani. 

 

Hi ha dues espècies de morena en el Mediterrani: el morenot (gymnothorax unicolor) i la morena comú. Aquesta segona és molt més abundant. Tant que és raonablement senzill trobar-ne alguna.

No cal descriure-la gaire: És allargada, amb forma de serp, cap negre, cos fosc amb taques grogues. Pot arribar als 130 cm de llargària. No té escates. La seva pell està recoberta d’una làmina protectora, tipus mucosa, si bé una vegada pescada és més aviat de tacte aspre.

En el musell hi té unes protuberàncies, com uns petits tubs. Són els seus particulars orificis olfactius. I és que la morena no s’hi guipa gaire, però en canvi té molt desenvolupat el sentit de l’olfacte. Això ens resulta sorprenent ja que ens costa imaginar olors sota l’aigua, més encara quan nosaltres hi passegem amb ulleres i tub. Però hi ha olors i la morena n’és especialista.

És d’hàbits nocturns, el que ja convé a la seva poca vista. De dia sol quedar-se amagada en coves i forats entre roques. Sempre solitària sembla que té costums també territorials.

El més habitual és veure-la traient el cap del forat en que està amagada. Convençuda de la seva fortalesa, d’entrada no fuig ni fa res. En aquest sentit és de bon observar. Es limita a esperar, ben atenta, a veure què fem nosaltres. Si la visita s’allarga o percep perill mira d’amagar-se. Tempteja la situació –surt i recula, surt i recula- tot esperant el moment precís per canviar de cau i anar a un altre amagatall on se senti menys observada, més protegida. La podem seguir, però tard o d’hora aconseguirà que la perdem de vista. .

Pot nedar i té un nedar curiós, però molt més sovint repta, sempre en contacte amb la superfície del fons o de les roques en les que es mou.

La morena és un dels animals més llegendaris que podem veure en les nostres capbussades costaneres. Llegendària perquè bona part de les coses que s’expliquen de les morenes són llegendes, històries que neixen més de la imaginació i de la por que de la realitat contrastada. I és que sobre la morena hi pesa una fama de perill i agressivitat exagerada.

Es diu que la morena mossega, que ataca. Segurament perquè quan la trobem obre i tanca la boca constantment ensenyant unes dents ben afilades. Aquest gest no és agressiu: encara que impressioni, ho fa per bombejar aigua i poder respirar. Davant d’una bèstia d’unes dimensions tant exagerades com les nostres, la morena prefereix amagar-se o fugir. Atacar seria un risc innecessari i una despesa d’energia excessiva per no obtenir res a canvi: La muraena helena no s’alimenta d’homo sapiens. Per més que en la pel·lícula Quo vadis  surtin morenes en captivitat i alimentades amb esclaus desobedients. Un excés dels guionistes.

Si la pesques has d’anar amb compte amb el cop de cua, això sí. Naturalment lluita per alliberar-se i té força, de manera que amb la cua reparteix bones fuetades. Si no la pesques i la deixes tranquil·la, no farà res. Com a molt s’amagarà tant de pressa com pugui. Ella té més raons per tenir-nos por que a la inversa.

La morena arrossega la mala premsa que tenen les serps i totes les bestioles que s’arrosseguen. Mala fama agreujada per les dents afilades i la seva propensió a mostrar-les. Per ser un peix, té la boca molt grossa i la sap obrir molt. Però el que li dona definitivament l’aire amenaçant, origen de les llegendes negres, és el seu ull boig. Com que té globus ocular, iris i retina però no mou els ulls ni té parpelles, mai sabem on mira i li queda un aire de boja perillosa. Pobre! Perquè, a sobre, com s’ha dit, aquest ull és més aviat un nyap.

Així que sense por, una mica de prudència i a gaudir.  Una morena, per més que se’n trobin sovint, sempre és una bona troballa, de les que conviden a avisar als companys de capbussada per ensenyar-los-hi. 

Cabot, gobius

Altres noms: Gobi, burret, ruc, gòbit, burro

El que a casa sempre hem anomenat cabot és en realitat una família àmplia de peixos, la família dels gobiidae i més específicament el gènere gobius  (nom científic),  que inclou pel cap baix unes quaranta espècies. No totes es troben al Mediterrani.

El cabot que coneixem és un peix de tons beix, gris, marró i negre, com si dugués indumentària de camuflatge, de forma cilíndrica, cos compacte, petit (els més grans, de l'espècie gobius cobitis poden arribar als 27 cm.) i sobretot amb un cap gros. És característica també la boca arrodonida i prominent, com si fes morros, les seves  galtes i uns ulls foscos i petitots molt al seu lloc. Les seves aletes laterals són amples i formen radis, sovint les manté desplegades encara que estigui aturat.

És tranquil. S’està al fons, sobre sorra, fang o roca, confiat en el seu mimetisme per passar desapercebut. Si fuig ho fa en distàncies curtes, petits desplaçaments sempre molt arran de fons i torna a aturar-se un tram enllà. És solitari i segurament territorial: Alguna vegada se’l veu fent fora a un altre cabot.

L’hi agraden les zones on hi ha una mica de tot: Roques, algues, sorra.  N’hi ha molts i és fàcil de trobar, malgrat el seu camuflatge.  Pots apropar-t’hi força ja que triga a fugir.

De petits els pescàvem amb una tècnica peculiar, específicament destinada als cabots. Aleshores l’aigua del port on estiuejàvem era molt neta i els cabots entraven al port. N’hi havia molts. Nosaltres passejàvem per la vora fins que en veiem un. Li deixàvem caure l’ham davant dels morros amb una boleta de pasta feta de pa, aigua i una mica de formatge ratllat. El cabot, tal com li arribava aquesta boleta davant del nas, s’hi abraonava. Ja estava, només calia estirar la canya amunt i peix al cove. Era vist i pescat. En una hora en podíem arreplegar una trentena. Just pescats, enfarinats i fregits eren molt bons. Però no ho fèiem gaire sovint, només una o dues vegades en tot l’estiu, ja que ens semblava una pràctica abusiva, sense fair-play.

No és un peix molt maco i n’hi ha molts, de manera que veure’n un no és una gran troballa. Però si es tracta d’un exemplar gran (relativament gran), fa la seva patxoca. 

Corall vermell, corallium rubrum

Corall vermell i protula

El que veiem normalment del corall és el seu esquelet. Un esquelet dur que es ramifica i creix a raó de 3 a 5 mil·límetres per any, si tot va bé.  Aquest esquelet és ple d’orificis, tipus porus, on s’hi troben els pòlips blancs i amb tentacles –les bestioles-  preparats per caçar els ser microscòpics que els fan d’aliment.  El pòlip pot no veure’s ja que es retreu a l’interior. També pot passar que els pòlips hagin mort i que quedi només l’esquelet calcari.  Un corall sa és el que omple de blanc les branques vermelles.

Pots trobar el corall vermell en el sostre de coves, orificis i esquerdes, en espais poc o mal il·luminats però raonablement amples com perquè hi circuli l’aigua amb prou corrent com per arrossegar-hi l’aliment.  Els llibres i manuals parlen de fondàries de 30 metres i més. No cal tant (jo no l’hagués vist mai), a tres metres de fondària ja se’n troba, sempre que el mar sigui net,  ja que el corall és molt sensible a la qualitat de l’aigua.

El corall vermell forma colònies i diuen que pot arribar a estructures de 20 cm. No n’he vist mai cap més llarga dels 4 o 5 cm, però si comptes que aquests 5 cm representen fàcilment 15 o 20 anys de vida no deixa d’impressionar. Normalment pots trobar colònies que fan petits boscos de pedra, de 3 o 4 cm de longitud, arrapats a la part superior d’una cavitat. És de color vermell fosc, però admet certa gradació en el color  arribant fins el rosat.

Si el busques (cal baixar i mirar sota les roques) en trobaràs ja que cada vegada se’n veu més, senyal que es cull menys, afortunadament. Al marge del seu ús en joieria, el corall vermell es collia com afrodisíac, per procurar ereccions més prolongades als mascles humans. L’estupidesa humana acostuma a associar tota forma endurida dels animals -sigui corall vermell o banya de rinoceront- a membres erectes. I, més absurd encara, a sobre aspira a que la duresa s’encomani.