Garrotí del 18 d'octubre de 2012

Traficaven molts diners/ els d'una màfia oriental/ i per transportar el paquet/ van fitxar en Nacho Vidal.

Al garrotin i al garrotan aquesta vegada l'han fet molt gland.

Morena, muraena helena

Altres noms:  Morena vera, moret, morena del Mediterrani. 

 

Hi ha dues espècies de morena en el Mediterrani: el morenot (gymnothorax unicolor) i la morena comú. Aquesta segona és molt més abundant. Tant que és raonablement senzill trobar-ne alguna.

No cal descriure-la gaire: És allargada, amb forma de serp, cap negre, cos fosc amb taques grogues. Pot arribar als 130 cm de llargària. No té escates. La seva pell està recoberta d’una làmina protectora, tipus mucosa, si bé una vegada pescada és més aviat de tacte aspre.

En el musell hi té unes protuberàncies, com uns petits tubs. Són els seus particulars orificis olfactius. I és que la morena no s’hi guipa gaire, però en canvi té molt desenvolupat el sentit de l’olfacte. Això ens resulta sorprenent ja que ens costa imaginar olors sota l’aigua, més encara quan nosaltres hi passegem amb ulleres i tub. Però hi ha olors i la morena n’és especialista.

És d’hàbits nocturns, el que ja convé a la seva poca vista. De dia sol quedar-se amagada en coves i forats entre roques. Sempre solitària sembla que té costums també territorials.

El més habitual és veure-la traient el cap del forat en que està amagada. Convençuda de la seva fortalesa, d’entrada no fuig ni fa res. En aquest sentit és de bon observar. Es limita a esperar, ben atenta, a veure què fem nosaltres. Si la visita s’allarga o percep perill mira d’amagar-se. Tempteja la situació –surt i recula, surt i recula- tot esperant el moment precís per canviar de cau i anar a un altre amagatall on se senti menys observada, més protegida. La podem seguir, però tard o d’hora aconseguirà que la perdem de vista. .

Pot nedar i té un nedar curiós, però molt més sovint repta, sempre en contacte amb la superfície del fons o de les roques en les que es mou.

La morena és un dels animals més llegendaris que podem veure en les nostres capbussades costaneres. Llegendària perquè bona part de les coses que s’expliquen de les morenes són llegendes, històries que neixen més de la imaginació i de la por que de la realitat contrastada. I és que sobre la morena hi pesa una fama de perill i agressivitat exagerada.

Es diu que la morena mossega, que ataca. Segurament perquè quan la trobem obre i tanca la boca constantment ensenyant unes dents ben afilades. Aquest gest no és agressiu: encara que impressioni, ho fa per bombejar aigua i poder respirar. Davant d’una bèstia d’unes dimensions tant exagerades com les nostres, la morena prefereix amagar-se o fugir. Atacar seria un risc innecessari i una despesa d’energia excessiva per no obtenir res a canvi: La muraena helena no s’alimenta d’homo sapiens. Per més que en la pel·lícula Quo vadis  surtin morenes en captivitat i alimentades amb esclaus desobedients. Un excés dels guionistes.

Si la pesques has d’anar amb compte amb el cop de cua, això sí. Naturalment lluita per alliberar-se i té força, de manera que amb la cua reparteix bones fuetades. Si no la pesques i la deixes tranquil·la, no farà res. Com a molt s’amagarà tant de pressa com pugui. Ella té més raons per tenir-nos por que a la inversa.

La morena arrossega la mala premsa que tenen les serps i totes les bestioles que s’arrosseguen. Mala fama agreujada per les dents afilades i la seva propensió a mostrar-les. Per ser un peix, té la boca molt grossa i la sap obrir molt. Però el que li dona definitivament l’aire amenaçant, origen de les llegendes negres, és el seu ull boig. Com que té globus ocular, iris i retina però no mou els ulls ni té parpelles, mai sabem on mira i li queda un aire de boja perillosa. Pobre! Perquè, a sobre, com s’ha dit, aquest ull és més aviat un nyap.

Així que sense por, una mica de prudència i a gaudir.  Una morena, per més que se’n trobin sovint, sempre és una bona troballa, de les que conviden a avisar als companys de capbussada per ensenyar-los-hi. 

Cabot, gobius

Altres noms: Gobi, burret, ruc, gòbit, burro

El que a casa sempre hem anomenat cabot és en realitat una família àmplia de peixos, la família dels gobiidae i més específicament el gènere gobius  (nom científic),  que inclou pel cap baix unes quaranta espècies. No totes es troben al Mediterrani.

El cabot que coneixem és un peix de tons beix, gris, marró i negre, com si dugués indumentària de camuflatge, de forma cilíndrica, cos compacte, petit (els més grans, de l'espècie gobius cobitis poden arribar als 27 cm.) i sobretot amb un cap gros. És característica també la boca arrodonida i prominent, com si fes morros, les seves  galtes i uns ulls foscos i petitots molt al seu lloc. Les seves aletes laterals són amples i formen radis, sovint les manté desplegades encara que estigui aturat.

És tranquil. S’està al fons, sobre sorra, fang o roca, confiat en el seu mimetisme per passar desapercebut. Si fuig ho fa en distàncies curtes, petits desplaçaments sempre molt arran de fons i torna a aturar-se un tram enllà. És solitari i segurament territorial: Alguna vegada se’l veu fent fora a un altre cabot.

L’hi agraden les zones on hi ha una mica de tot: Roques, algues, sorra.  N’hi ha molts i és fàcil de trobar, malgrat el seu camuflatge.  Pots apropar-t’hi força ja que triga a fugir.

De petits els pescàvem amb una tècnica peculiar, específicament destinada als cabots. Aleshores l’aigua del port on estiuejàvem era molt neta i els cabots entraven al port. N’hi havia molts. Nosaltres passejàvem per la vora fins que en veiem un. Li deixàvem caure l’ham davant dels morros amb una boleta de pasta feta de pa, aigua i una mica de formatge ratllat. El cabot, tal com li arribava aquesta boleta davant del nas, s’hi abraonava. Ja estava, només calia estirar la canya amunt i peix al cove. Era vist i pescat. En una hora en podíem arreplegar una trentena. Just pescats, enfarinats i fregits eren molt bons. Però no ho fèiem gaire sovint, només una o dues vegades en tot l’estiu, ja que ens semblava una pràctica abusiva, sense fair-play.

No és un peix molt maco i n’hi ha molts, de manera que veure’n un no és una gran troballa. Però si es tracta d’un exemplar gran (relativament gran), fa la seva patxoca. 

Corall vermell, corallium rubrum

Corall vermell i protula

El que veiem normalment del corall és el seu esquelet. Un esquelet dur que es ramifica i creix a raó de 3 a 5 mil·límetres per any, si tot va bé.  Aquest esquelet és ple d’orificis, tipus porus, on s’hi troben els pòlips blancs i amb tentacles –les bestioles-  preparats per caçar els ser microscòpics que els fan d’aliment.  El pòlip pot no veure’s ja que es retreu a l’interior. També pot passar que els pòlips hagin mort i que quedi només l’esquelet calcari.  Un corall sa és el que omple de blanc les branques vermelles.

Pots trobar el corall vermell en el sostre de coves, orificis i esquerdes, en espais poc o mal il·luminats però raonablement amples com perquè hi circuli l’aigua amb prou corrent com per arrossegar-hi l’aliment.  Els llibres i manuals parlen de fondàries de 30 metres i més. No cal tant (jo no l’hagués vist mai), a tres metres de fondària ja se’n troba, sempre que el mar sigui net,  ja que el corall és molt sensible a la qualitat de l’aigua.

El corall vermell forma colònies i diuen que pot arribar a estructures de 20 cm. No n’he vist mai cap més llarga dels 4 o 5 cm, però si comptes que aquests 5 cm representen fàcilment 15 o 20 anys de vida no deixa d’impressionar. Normalment pots trobar colònies que fan petits boscos de pedra, de 3 o 4 cm de longitud, arrapats a la part superior d’una cavitat. És de color vermell fosc, però admet certa gradació en el color  arribant fins el rosat.

Si el busques (cal baixar i mirar sota les roques) en trobaràs ja que cada vegada se’n veu més, senyal que es cull menys, afortunadament. Al marge del seu ús en joieria, el corall vermell es collia com afrodisíac, per procurar ereccions més prolongades als mascles humans. L’estupidesa humana acostuma a associar tota forma endurida dels animals -sigui corall vermell o banya de rinoceront- a membres erectes. I, més absurd encara, a sobre aspira a que la duresa s’encomani.  

Corball, sciaena umbra

Altres noms:  caluga blanca, corb, corba, llissó, reig, geperut, corbina, corball de roca, corball negre, escorball

És un peix que viu en grups reduïts. De dia se’l pot trobar en caus de zones rocoses. A la nit és més actiu i és quan surt a caçar. Així que, normalment, el corball cal buscar-lo. Passeja calmosament pel seu gran cau. Cal doncs submergir-se i baixar per buscar en coves i escletxes. Sovint només n’endevines la presència fins que en la foscor en distingeixes el perfil tan característic. Depenent de la llum que s’escoli fins a la cova el podràs veure millor. Si tens sort i el trobes prop de l’entrada del seu refugi aprofita per assaborir-lo. Segurament et donarà temps ja que el corball no fuig ni s’amaga, el corball es retira. Considerant-te un a visita no oportuna a cal marquès, elegantment i displicent se’n torna cap a l’interior de la seva cova-palau mostrant-te tot orgullós la seva cua amb el gran plomall groc. Els aristòcrates ja fan aquestes coses.

 El corball és un dels peixos més bonics que he pogut veure en el Mediterrani.  Adquireix una  bona mida, fins el 75 cm de llarg. El seu perfil és inconfusible.  Té el ventre pla i el dors molt arquejat, dibuixant una corba molt pronunciada que es tanca cap a la cua i li fa una cintureta anys 20, com si anés encotillat.  Científicament diríem que té el peduncle caudal estret en proporció al cos (o sigui,  fa cintureta). L’aleta dorsal i la cua són llargues i ben pentinades, amb un moviment elegant com correspon als grans plomalls. El cos marronós sembla recobert de malla d’aram, fosc i sobri. Les aletes laterals i pectoral són negres però amb una primera espina blanca. I els grans plomalls de la cua i de la doble aleta dorsal són d’un groc esplèndid.

Identifica bé la cova on l’has trobat perquè podràs tornar-hi.  El corball quasi segur que seguirà sent-hi.  Aquell forat és casa seva.

Amb en Llibert teníem localitzada una gran roca on s’hi amagaven tres corballs. La roca tenia pel cap baix tres entrades de manera que els solíem veure a contrallum. Cada dia hi anàvem diverses vegades. Mai vam aconseguir pescar-los.  Tampoc vam aconseguir mai veure’ls del tot bé. La cova era massa profunda  i sempre teníem la sensació que eren a prop de l’altre extrem, independentment de per quina banda arribéssim.  Alguna vegada provàvem de baixar els dos a l’hora, un per cada costat, però ni així. Vam arribar a fer expedicions de tres fusells, un per cada entrada. Sempre va ser en va. Els veiem, els endevinàvem, però sempre eren inassolibles. Crec, però, que cap de nosaltres volia realment pescar-los. La visita a la roca dels corballs s’havia convertit en un ritual i veure el perfil dels tres peixots i les grans cues a contrallum era sempre un moment feliç de les nostres capbussades. Pescar-los hagués estat un moment efímer de glòria (segurament de gran glòria) però al dia següent haguéssim trobat a faltar el corball caçat al visitar-ne el cau.

Quan molts anys més tard vaig trobar-me el magnífic corball de la imatge, passejant a l’entrada del seu refugi i vaig poder distingir-ne els diferents colors, els detalls de la cota de bronze, les aletes negres i el vaig poder caçar fotogràficament vaig pensar en la saviesa del corball mostrant-se per una càmera, amagant-se per un fusell.

Malauradament, però, de corballs cada dia n’hi ha menys. Malauradament en Llibert no veurà mai la fotografia. Però, oi que és bonic el corball?

Castanyola, chromis chromis

Altres noms:  Tuta, cigala, estudiant, soldat, moret, somera, castanyoleta

La castanyola va ser creada per raons decoratives. No és un peix extraordinàriament bonic però fa companyia quan busseges doncs omple els espais buits en un joc d’ombres xineses. Un joc d’ombres afavorit per la seva  mida, per la seva forma, pel seu color, pels espais on habita i per la manera com es comporta.

La castanyola o tuta és un peix més aviat petit, com a molt fa 15 cm. de llarg. De cos ovalat, cap petit i una molt característica cua bifurcada i llarga, precedida per dues aletes –la última dorsal i l’anal- llargues i simètriques. Quan neda cap amunt, en vertical, fa un contorn de dues cames que surten d’un frac.

És de color fosc, negre o marró quasi negre, a vegades amb algun to blavós, més fosc en la part dorsal i més aclarit en la part ventral. El cos es laminat, com si dugués una cota de malles.

Neda entre aigües prop de roques i de parets verticals, on es mou sense presses.  El seu color negre retallat contra el blau del mar és el que juga a ombres. Viu en grups, però ni s’amuntega ni es mou gregàriament. Hi ha moltes castanyoles en la mateixa àrea però cada una va a la seva.

És en els còdols del fons o en escletxes de la paret on els mascles han fet els nius i on fan la posta durant l’estiu. Són també els mascles els qui defensen aquest niu, sobretot d’altres castanyoles. I és que si van mal dades una castanyola pot arribar a menjar-se les pròpies cries, què no farà, doncs, amb les dels altres?

I val la pena que la castanyola criï ja que les tutes petitones són d’un color blau intens preciós, com fluorescent, que podem trobar en racons arrecerats en aquestes mateixes roques on hi ha els adults.

És un peix que es veu molt freqüentment, sobretot a l'estiu quan s'apropa molt al litoral per reproduir-se. Ningú el pesca, ja que no en faries gran cosa. Tampoc amb canya ja que té una gran habilitat per menjar-se l'esca sense mossegar l'ham.

Pedaç, bothus podas

Altres noms: Tacó, puput, podàs, gall, misèria, tapaculs, tapaxona

Peixos plans que neden per fons arenosos n’hi ha molts, alguns amb diferències notòries entre ells però d’altres són difícils de distingir. Es tracta dels pleuronectiformes (els noms científics  sempre tan amables) que inclouen 7 famílies, 120 gèneres i més de 500 espècies, 35 d’elles al Mediterrani. Tots ells tenen en comú la forma plana, el cos ovalat i dos costats ben diferenciats:  un costat pigmentat on hi ha els ulls, saltons i relativament propers entre ells;  i l’altre costat, el que reposa sobre el fons, pla i blanquinós. El color és sempre mimètic amb l’entorn,  les aletes dorsal i caudal són grans i envolten el cos sencer, excepte el cap; tots són carnívors i habiten als fons sorrencs.  Fins aquí les característiques comunes a aquest ordre de peixos, a partir d’aquí comencen les diferències: latituds on viuen, fondària, mides, formes més específiques del cos o de les aletes, comportaments, reproducció, etc.

 Normalment quan veiem un d’aquests peixos ens diem: “Mira, un llenguadet!”. Però quasi mai és un llenguado. El més habitual és que sigui un pedaç, l’espècie que més s’acosta a la platja i viu a menor fondària. En pots veure de ben petits i de bona mida, ja que poden arribar als 45 cm de llarg. N’hi ha a tot el Mediterrani.

I fa certa gràcia veure’n, ja que no sempre és fàcil. Si s’enterren o estan ben quiets no hi ha manera, per més que els ulls alguna vegada els puguin delatar. Si es mouen ja és una altra cosa.

Tenen un nedar peculiar, sempre ben a prop del fons, aletejant suaument i ondulant el cos, normalment distàncies ben curtes. Com que confien en el mimetisme no és un peix que fuig, més aviat opta per la quietud. Si l’has vist és fàcil seguir-lo, fins i tot et permet que t’hi puguis apropar força. És per tant bo de fotografiar.

El pedaç té una gràcia addicional: És dels que canvien de color depenent de l’entorn, així que si el veus prop de roques o de llim o d’alguna zona de colors diversos, mou-lo i segueix-lo perquè veure el mimetisme d’una bestiola és sempre màgic. També resulta curiós veure com s’enterren i, a vegades, el pedaç ho fa.

Del llistat de noms alternatius esmentats, els dos darrers evocarien a la forma de fulla de parra que té el pedaç, ideal per escultures pudoroses.