Xoric, dactylopterus volitans

Altres noms: Ase, marmota, juliola voladora, oreneta, soliguer, verat volador, xoriguer

El xoric és una bestiola de disseny molt peculiar. Si existeix un creador de les bèsties de la natura, el dia que va crear el xoric li va donar per ser original. Devia coincidir amb els dies en que va crear l’ornitorinc. El mínim que podem dir-ne és que és diferent. Molt diferent.

L’estiu de 2012 a Menorca se’n veien molts. Jo no l’havia vist mai abans, ni tant sols en sabia l’existència, de manera que  quan, tot sopant, l’Estela i el Lluis ens en van parlar i el van descriure  me’ls mirava fascinat però pensant que exageraven. Massa extravagant!

Els atzars del mar –o l’abundància- va fer que, just l’endemà, mentre buscava escurçanes a Cala Pilar, me’n trobés un parell. I un parell més. En dies successius i en diferents cales en vaig anar veient diversos exemplars, quasi sempre en parelles. Un més gran de colors una mica més vius i un més petit, de tons més marronosos . Mascle i femella? Femella i mascle? Mare i fill? 

El xoric neda -o es passeja- calmosament sobre fons sorrencs. El seu aspecte és certament peculiar. El cos i sobretot el cap és molt quadrat, com cuirassat, lluny dels dissenys més aerodinàmics  dels peixos més nedadors. A aquest cos quadrat, com una caixa, se li adossen diversos adminicles com si fos una navalla suïssa o un cotxe de James Bond. La llista que en fa la wikipedia inclou: dues llargues espines a cada costat, una sobre el dors i l’altra sobre el preopercle; dues carenes sobre  l’extrem distal del peduncle caudal; dues aletes dorsals la primera amb dues espines lliures i les restants unides per una membrana i la segona amb una espina i la resta formada per radis tous; les pectorals queden dividides en dues parts l’anterior amb radis curts i la posterior llarga i ampla; aleta anal curta; ventrals en posició toràcica; caudal arrodonida en els joves i escotada en els adults.

De tot plegat el més espectacular són les pectorals. La del davant sembla una pota petita de drac i la del darrera és molt gran, com una ala de rat penat. Aquesta segona aleta pot anar plegada o obrir-se, talment un ventall. És com si un ocell hagués caigut al mar i s’hagués hagut d’espavilar per sobreviure-hi.

La coloració també és singular. Sobretot pels ocels que, com un vestit de faralaes , li recobreixen tot el cos. I encara un voraviu d’un blau intens remata la gran ala.

Als dos costats del cap, en una ubicació força lateral, uns ulls grans, negres i ben rodons li donen una expressió de bon jan. O això em sembla.

Expliquen que el nom de xoric li ve del soroll que fa quan el pesquen i el treuen de l’aigua. 

Si el veus, el pots acompanyar tanta estona com vulguis. No es espantadís ni ràpid. Amb gansoneria es va desplaçant prop del fons, a 8 o 10 metres de fondària. Menja crancs, petxines o petits peixos. Fa una bona mida, un parell de pams. Una bestiola ben diferent!

Vaca, serranus scriba

Altres noms:  Vaca serrana, serrà, serrana

La vaca és un peix molt comú en el Mediterrani meridional, on l’aigua és una mica més calenta. No és tant freqüent, encara que també se la pot trobar, en la costa més septentrional . És un peix molt de litoral, de poca fondària, ideal per a capbussaires aficionats.

Neda en zones poc profundes, en entorns de roca o de posidònia. Té fama de ser voraç. És un d’aquest animals que pot passar de depredat a depredador, quan es petit pot ser menjat per peixos i mol·luscs que seran els seu aliment quan el gran sigui ell.

El seu aspecte és molt inconfusible. És de color clar amb ratlles laterals de color fosc, tigrades, té una taca blanca al costat -més evident quan més gran és l’exemplar-, el morro afuat amb una gran boca, té grans aletes laterals i una dorsal generosa, totes de color groguenc, i molt característicament podem trobar-li colors blaus, vermells i marrons que dibuixen estranyes cal·ligrafies en la part superior del cap. L’scriba del seu nom científic li ve d’aquests arabescs. El nom més comú de vaca, dels colors blancs i negres. Pot arribar als 30 i pocs centímetres de llargària.

És un peix valent i tafaner. Sovint se’t queda mirant, plantant-te cara, fins i tot si t’hi apropes molt. Quan decideix que no l’interesses gira cua amb decisió però sense massa pressa: no és que fugi, és que se’n va.

Normalment és un peix solitari de manera que quan n’hi ha diversos junts i pendents d’un mateix punt busca bé, és molt probable que allí s’hi amagui un pop. La vaca ronda els pops per menjar els invertebrats que fugen del cefalòpode o per menjar el que el pop mastega malament amb el seu bec de lloro maldestre.

Pot ser mascle i femella, fins i tot es pot fecundar a sí mateix/a. Així que, a falta d'altres al·licients, s’aparella per mida, buscant un altre exemplar de la seva talla.

(També s’anomena vaca a una varietat de rajada. Impossible però de confondre.)

protula tubularia

Coses de la natura. Sembla una planta però és un animal. Un cuc. Un cuc del que en veiem la part que ensenya: la corona branquial i el tub calcari que el protegeix, com una closca.

La corona branquial és la part més bonica, els filaments acolorits que dansen amb la corrent com una esplèndida cabellera. El seu color varia d’un individu a un altre, des del blanc fins al vermell passant per carabasses i groc, sempre colors càlids. Els filaments són les brànquies, és a dir el filtre entre l’interior i l’exterior del cos, filtre per respirar i, en aquest cas, també per alimentar-se. Els microorganismes planctònics que arrossega la corrent són capturats i filtrats per la corona branquial. Per això acostuma a situar-se en zones amb alguna corrent: escletxes, entrades de coves, cantonades de rocam...

 El tub calcari, de color blanc, pot arribar als 10 cm. de llargària i als 8 mm de diàmetre.  Creix afegint anells. Dins hi viu el cuc pròpiament dit. Sempre adherit a alguna roca.

Se’n veuen bastants. La varietat tubularia és molt corrent, però hi ha moltes més espècies de protules. Les diferències entre algunes d’elles són extremadament subtils de manera que només els super-especialistes són capaços de distingir-les. Potser no ens cal.

El que sí ens caldria és un nom català per aquestes bestioles. No he estat capaç de trobar-lo. Només el nom científic, en llatí. 

Garrotí del 24 de maig de 2013

Estan buscant a Madrid
ajuda contra el Sinistre
que es veu que aquella ciutat
està plena de ministres.

Que el Wert es va quedar curt
reformant l'educació
i encara en alguna escola
s'hi ensenya la evolució.

I al garrotin i al garrotan sort que amb el Rouco ho arreglaran.

http://www.diarioprogresista.es/el-arzobispado-cree-que-madrid--necesita-mas-exorcistas-30659.htm

Estrella de mar, echinaster sepositus/ ophidiaster ophidianus

Altres noms: Estela marina, estrella vermella

 Anomenem estrelles de mar a tot un seguit d’espècies molt variades sobre les que els biòlegs tenen dubtes sobre el seu parentiu. Totes són equinoderms. O sigui animals marins amb simetria pentaradiada, és dir que entorn a la boca creixen cinc parts idèntiques entre elles, el que comunament anomenem les potes o braços . No tenen cap. La boca es troba en la part inferior, la que va enganxada a la paret o al fons marí. Per menjar es posen sobre el mol·lusc – el seu aliment -, amb la boca n’obren les valves i després treuen l’estomac per la boca (literalment) per cruspir-se l’animaló. No es pot dir doncs que assaboreixin gaire el menjar.

Dins el món de les estrelles de mar - asterozous en terminologia científica – es distingeixen dues classes: els asteroïdeus, de cos més gruixut, i els ofiuroïdeus, amb els braços estireganyats, com potes d’aranya. De cada una de les classes se’n coneixen unes 1.500 espècies diferents.

L’estrella de mar més fàcil de veure en les nostres latituds i a fondària de busseig sense bombones és l’estrella vermella, també perquè el seu color cridaner sembla que ens faci senyals.

La trobem al fons o en les parets rocoses, també enmig de camps de posidònia. Alguna vegada els hi falta una pota sencera. No hi fa res: se'ls regenera. I no només: L'estrella de mar es pot reproduir a partir de la pota escindida que es capaç de regenerar-se i formar un nou individu. Això no vol dir que aquest sigui el procediment habitual de reproducció, que és per ous.

Una estrella de mar vermella és una preciositat de color que ens saluda des del fons. En els tons apagats de la llum filtrada en blaus, el vermell de la echinaster sepositus o de la ophidiaster ophidianus és com un esclat.  M’agrada trobar estrelles de mar. Sobretot estrelles vermelles. Podeu notar-ho aquí.

Raor, xyrichtys novacula

Altres noms:  Rasó

Un raor és una navalla d’afaitar, un instrument de tall molt fi, sense a penes gruix. Clarament l’objecte ha posat nom al peix, ja que aquesta és la característica principal del raor: No té quasi gruix. A més té una forma força quadrada, el tomb del cap és brusc, en angle recte, sense morro.  Té un ullet petit en la part alta del cap.

Té una coloració singular. Fora l’aigua és de tons rosats, amb abundants taques blaves que dibuixen una sanefa. Dins de l’aigua el rosat és més aviat marronós i el contrast força menys viu. Però no per això deixa de ser un peix singular, únic, inconfusible.

Pot arribar a fer 30 cm de llarg.

Es passeja en aigües calentones sobre fons de sorra molt neta. És per tant més fàcil de trobar a les illes i cap al sud. A l’estiu s’apropa força al litoral. Normalment forma petits grups però no bandades. És a dir que se’n troben diversos exemplars relativament a prop uns dels altres però cada un actua de manera independent.  Si es senten en perill s’enfonsen en l’arena.

És un peix molt apreciat i, per tant, la seva pesca està molt regulada, amb períodes de veda molt estrictes.  Amb el Jordi Tàpies, de ben nens, n’havíem pescat des d’una barqueta a la costa de Pineda de mar. El mateix dia vam pescar, també amb canya, un peix aranya. L’ensurt del Fermí –el pare del Jordi- quan va veure aparèixer el peix a la superfície l’he recordat sempre més. Havia oblidat però el raor fins que a l’estiu, a Menorca, el vaig veure nedant sota l’aigua per primera vegada. Potser l’escalfament del mar l’ha apropat a platges on abans no es trobava. Potser la veda estricta n’ha augmentat el nombre. Un peix bonic de veure, per diferent.

Escurçana, dasyatis pastinaca

Altres noms: Escurçó, ferrassa, milà, milana, tòtina, caro, ullverd

La família dels peixos cartilaginosos és un ampli univers que inclou rajades, mantes, tremoloses, taurons i peixos serra. La seva classificació en ordres i subordres suscita alguns debats entorn subtileses lligades a aspectes evolutius que a mi se m’escapen i poc tenen a veure amb l’experiència d’un capbussador amateur. En tot cas, tenen l’esquelet cartilaginós com a característica principal. I, pel que fa a nosaltres, aficionats al busseig, sempre són una troballa remarcable.

En les nostres latituds, l’escurçana és dels més assequibles de trobar ja que s’apropa força a la costa i es mou en aigües poc profundes, sempre sobre fons sorrencs.

És relativament petit, fins mig metres o una mica més; de color variable: marronós, gris, beix, fosc, amb el ventre ben blanc;  el cos o disc té una forma romboïdal, sense aletes; la cua, tan llarga com tot el cos, té forma de fuet, amb un fibló molt verinós a la punta que utilitza defensivament; els ulls, situats en la part superior del cos, tenen un característic color clar.

Acostumen a formar grups. No és que nedin plegades o que actuïn a l’hora, no és tracta de cap bandada, senzillament que on en trobes una en pots trobar més, uns metres més enllà o uns metres més ençà.

Són força sedentàries. S’estan quietes o semi-enterrades, quan es desplacen ho fan calmosament. No és un peix ràpid. En aquest sentit, fan de bon acompanyar.

Una curiositat: Com que tenen la boca en la part ventral, enganxada al fons sorrenc, tenen un mecanisme curiós de respiració: Ho fan a través d’un petit orifici que hi ha darrera de l’ull, expulsant després l’aigua respirada per les brànquies que hi ha al costat de la boca.

Tenen el nedar elegant dels peixos d’aquest tipus. Baten la part lateral del cos, com si volessin, normalment molt a prop del fons. Compte, però, al fer-les nedar:  cal recordar que la cua pot produir una picada molt dolorosa.