dissabte, 26 de febrer del 2011

Vaca

Quan jo m’embranco en una causa justa
ningú em detura, sóc tossuda i constant,
no faré dieta ni que ho demani el sant.
Visca la carn abundosa i robusta!

La meva sang no admet ser noia flaca
em plau menjar i fer servir la dent
i tant me fa si estic com una vaca
i desatendre la moda del moment.

I no sabeu que l’amo un modernista
fa apologia del no tenir saxons
i pretén enviar-me a un dietista
per perdre cinc talles de pantalons?

Encara us queda la indefensa cabra
que és un exemple d’estúpida i babau
poseu-li a ella la dieta més macabra.
Jo no suporto l’estómac fent rau-rau!

Doncs ja ho sabeu! He pres el determini!
No faré règim de sucs i vegetals.
I se me’n fot si després el bikini
hagi de ser de talles especials .

Car jo mateixa, si no fos tan llega,
faria la glosa del tipus ben refet.
Doncs fet i fet, el menjar bé m’encega
i aquell que és gras,  viu sense mala llet!

Sardina

És la vida suburbial
brutícia, dieta minsa
i l’habitatge fatal:
en una llauna hi vivim quinze.

Cuca de llum

Presumida al capdavall
creu que el cel estrellat
és el seu mirall.

Gat

Mai he caçat rata
i menys ara de vell
doncs sempre em delata
la merda del cascavell.

Al pati la gata
miola i demana gat.
I jo ni gata ni rata,
i a sobre avui m’han banyat!

Ja sé, tinc sempre aliment,
plat net a diari,
ni pluja, ni fred, ni vent,
si tusso, al veterinari.

Gras i capat,
tancat en un pis,
quan s’acabi aquesta vida
passo de les altres sis!

Rata

Tota la vida vilipendiada
covarda i bruta
perseguida, ofesa, odiada,
pitjor que puta.

Perquè tant escarni i bromes
si a ningú he ofès?
Doncs per ser llega en idiomes,
no saber anglès.

Ja no seré persona non grata
estem en paus
que ja no sóc una trista rata
que ara sóc...  mouse.

Mantis religiosa

No és un amant divertit
ni passo una bona estona
després vol fer de marit
i jo he de fer de minyona.

Si ell sí gaudeix, però jo no
i a més em deixa prenyada
no entenc quina és la raó
per no bufar cullerada.

M’encoloma l’embaràs
pel seu moment de desfici;
ser mare és un escarràs
doncs ser pare, un sacrifici.

Arna

L’arna que buscava teca
ha descobert una mina
a l’entrar a la biblioteca.

Aquell tresor la fascina
i ha de decidir on comença
a omplir-se de vitamina.

Pel més gruixut –primer pensa
i li ve la salivera-
I a pel més gruixut es llença.

Però com que és xafardera
abans de menjar s’atura:
quin menú és el que l’espera?

“En un lugar de la Mancha ...”
I enganxada a la lectura
se n’oblida de la panxa
i mort de gana. Ai la cultura!

dilluns, 21 de febrer del 2011

Estrella de mar


Estrella roja i de cinc puntes - camarada!-
que com a emblema de la justícia, malaguanyada;
segueix ben viva, sempre vermella, sempre de gala,
ara com símbol de la bellesa al fons de la cala.

Medusa


Amb el meu nom antic de quasi dea
que lluïa esvalotada cabellera
desmanegada pels corrents i la marea
si arribo a platja us sóc com una fera.

Brau


Quan tinc una dèria al cap
sóc tossut com un suïcida:
Juro que li prendre el drap
ni que m’hi vagi la vida!

Ostra


Entre badall i badall,
sempre avorrida,
veient el mateix corall
passa la vida.

I amb tot allò que s’empassa
i que el mar esberla
a poc a poc s’embarassa,
Ostres! La  perla!

Bou


Quan sóc al prat
sempre un pesat
em fa la llesca:

Que si la vaca
ara està maca,
que si vol gresca.

Que la vedella
segueix donzella,
que no sóc brau.

Que ara el ramat
va esvalotat
que vol sarau.

Però a mi ningú
no em diu ni mu
per tenir banyes

i en canvi el brau
no viu en pau
a les Espanyes.

Dromedari

El bon Deu amb el seu seny,
com que aquí el sol cau a plom,
va esforçar-se en el disseny
i em va posar gepa al llom.



“El bon Deu –o sigui Allah-
no vol que et falti beguda
i a més ningú s’asseurà
en esquena boteruda.”


Però l’home que és un gandul
se’n riu del meu gep grotesc
i a sobre hi instal·la el cul
i no sóc ja el qui va fresc.


“Ai bon Deu, aquí al desert
seria millor que amb tela
m’haguessis fet un cobert
i enlloc de gep dur una ombrel·la.”

Centpeus


Diu el centpeus:
“Ah, si sabéssiu com m’agraden els jocs de mans!”

Colom


Tots som hereus del nostre avantpassat
i el meu per destacar entre tanta fera
que anava en l’arca enmig d’aquell aiguat
li va donar per traginar olivera.

“Això serà que el món ja s’ha assecat”
va dir Noé, cansat de tanta espera,
i van anar a atracar al Mont Ararat
que mai no ha estat ni és un port de primera.

Si enlloc d’aquesta gràcia el meu parent
hagués piulat “companys, allí hi ha terra”
podria viure amb més tranquil·litat

i no jugar-me el bec a cada guerra
amb una branca que m’és poc aliment
i a més em laxa, com haureu comprovat

Àliga

Àliga cruel, imperial emblema
que de dalt estant la seva ombra imposa,
que ens empetiteix com un sol que crema
com si enlloc de cel hi hagués una llosa.

Símbol de la força, àliga imperial,
dominant el món de dalt del penó.
Retronen les trompes, glòria al general!
-          darrera desfila la carn de canó.

Però si arriba el foc i s’estén la flama
no el salvarà l’àliga, per més alt que voli,
caldrà reclutar negre d’Alabama
o un ànec ximplet salvi el Capitoli.

Oreneta


De sempre ha estat la musa del poeta
però d’un temps ençà ella també escriu
en el seu just llenguatge d’oreneta
el ric i matisat piu-piu, piu-piu.

Fa versos per poder fer un homenatge
als que van exaltar-la amb verb altiu;
a la seva grandesa, al seu mestratge,
amb tot agraïment, piu-piu, piu-piu.

Així canta a l’amor i a la passió,
al goig per una cara que somriu,
pel desig i pel bes que és també ardor
eleva un sensual piu-piu, piu-piu.

I a la casa de sempre, a les arrels,
a l’escalfor que recorda del niu,
a la llar, a la nit, a la llum dels estels,
a la seva infantesa,  piu-piu, piu-piu.

Pel somni de ser lliure, per les ales,
pel presoner, pel just i el fugitiu,
en contra el caçador i les seves bales,
en contra de les gàbies, piu-piu, piu-piu.

Enfront de l’àguila, el símbol de l’imperi,
un vers satíric, la llibertat que riu,
pel dissident que manté el seu criteri
uns versos subversius: piu-piu, piu-piu.

A l’enyorança per tot el temps passat
- al que heu perdut, a allò que reteniu –
al temps que se’ns esmuny, a aquella edat,
a la malenconia, piu-piu, piu-piu.

I a la natura que sempre l’acompanya,
al verd de l’arbre, a la remor del riu,
al sol ardent, a l’àrida muntanya
un cant emocionat, piu-piu, piu-piu.

I un cant espiritual per el misteri,
pel transcendent, com versos de l’Espriu,
pel foc, pel fum, la llum, pel que és eteri,
per l’eterna incertesa, piu-piu, piu-piu.

També a l’eternitat que són els fills
i a la mare que els duia a la matriu;
al nostre dia a dia, als fets senzills,
per la pau quotidiana, piu-piu, piu-piu.

I un èpic al·legat contra la guerra,
contra la mort que esquinça allò que viu.
Oda a l’heroi que a la vida s’aferra,
contra la destrucció, piu-piu, piu-piu.

A l’esperança per una vida nova,
a la llavor que cau i que reviu,
a l’ou recent, a la lloca que cova.
Pel futur que ja arriba, piu-piu, piu-piu.

I pels amics, per qualsevol ocell:
Pel rossinyol, la merla i la perdiu,
pel pardal, pel cucut i el passerell,
un cant a l’amistat, piu-piu, piu-piu.

I en record dels companys que ja no hi són,
als hiverns compartits, als jocs d’estiu,
a l’atzar, pel fatídic segon,
a la memòria, al plor, piu-piu, piu-piu.

També per tots vosaltres que escolteu,
que doneu al poema un nou caliu,
per l’orella amatent, complement de la veu,
entona l’oreneta el seu piu-piu, piu-piu.